Dues princeses, del meu conte

 

Aprofitant que aquesta setmana hem celebrat Sant Jordi, avui us deixem amb un conte de princeses que l’O. ha escrit per a dues companyes del grup de suport de l’ACAB: la Rinxols d’or i la Cabells de foc.

···

 

Rinxols d’or ha passat ja la ratlleta dels trenta, i li sembla que són molts.

Llargs fils de llum cauen en harmonia lliure sobre una caçadora negre de pell. L’acompanya una moto i una sensualitat que no ha percebut encara. Em falten paraules per explicar-li; si fos home potser m’escoltaria amb uns altres ulls.

Cabells de foc és encara més jove, tot just a la cantonada dels vint. Un accent encisador, exòtic per les terres on som, acompanya la dolçor de les paraules i l’alegria del riure. Escollit un futur ple de responsabilitats, no ha pensat si les forces l’acompanyaran; només per això ja l’admiro.

 

Totes dues estiren el jersei per evitar que la roba quedi enganxada a un cos que no estimen prou. Em sento cremar per dins. Viatjo a imatges retornades pel mirall en un intent inútil d’amagar al món les formes d’un cos propi que considero imperfecte. Més enllà d’un color afavoridor, un teixit suau o un tacte gustós, sempre hi ha un número massa gran en el petit requadre on algú va decidir posar-hi xifres malignes , discriminadores sense pietat entre les noies de mida ‘normal’ de les més altes, més amples o simplement diferents.

I en són tants els anys per endavant!

Estimar-se a un mateix amb una llista interminable d’imperfeccions sembla missió impossible.

Ben amagat, evitant la confessió de pors i misèries als més propers, gran estratègia! Vint o trenta anys perduts i sense saber com ajudar-les a que no segueixin un camí de falses pedretes blanques. Elles ja ho han fet millor, molt millor!!! Són aquí amb un grup de nous coneguts compartint febleses comuns, i no les vull decebre.

Avui han parlat de la impotència per trobar una parella, algú que les estimi, i han plorat.

El trist poder d’una societat que ens fa pensar en un cos com a única cara visible. En un intent en va de negar-ne la pertinença, com més l’odiem i el maltractem més l’allunyem de nosaltres. Un cos que ara sembla un adversari i que és en realitat el nostre millor aliat. Estimar-lo, com un amic, imperfecte i egoista a vegades, generós i tendre d’altres, incondicional. Només així ell i nosaltres serem una sola persona, prou forta per vèncer aquesta batalla que volem guanyar, perquè ho volem.

Anys passats desitjant ser algú que no seré mai, sense cap motiu objectiu, però seguint les indicacions d’alguna cosa que se m’ha ficat dins d’aquest cap, també imperfecte. Les veig i penso, no, no val la pena ser infeliç per això.

I com que encara crec en l’amor i en els finals feliços, i en què totes dues coses són al seu abast, les animo a gaudir de tots els regals, inesperats, que la vida ens porta.

 

O sigui que, a partir d’ara, vull veure escots prominents, faldilles estretes i mitges de reixeta, sense excusa. I que el món es prepari.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Un projecte de:
Forma part de:
En col·laboració amb:
xarxanet.org - Entitats i voluntaris per un món millor