Vida silenciada

 

Tenia la vida silenciada. El meu món eren els llibres. No hi havia espai ni temps per a res més. S’esfumaven anys que no tornarien i jo seguia submergida entre llibres. Però qui era jo? Presumia ser algú que ni tan sols coneixia, tan sols per ratllar la perfecció.

 

Fins que em vaig deixar anar i vaig obrir les portes de la vida: persones, somriures, històries, colors, emocions, natura, abraçades, petons, escalfor, fredor, … Hi havia vida més enllà de les pàgines, de les  paraules i les lletres.

 

Tot era nou; era renéixer, descobrir qui era, conèixer el meu cos, escoltar-me, entendre’m, acceptar-me i reprendre la vida allà on la vaig silenciar. He sigut a temps d’atrapar l’adolescència. Tard, però a punt per viure els anys que l’anorèxia m’ha amagat.

 

Ara sé qui sóc i no em cal el seu permís per deixar-me anar, per envoltar-me de somriures i trepitjar fort la bogeria.

 

La vida és meravellosa. I em tremolen les puntes dels dits al escriure-ho per no haver-me’n adonat abans. La vida és massa bonica per estar envoltada de metges, psicòlegs i hospitals. Quan siguis conscient del que la vida t’ofereix i estàs deixant perdre, també obriràs les portes perquè entrin els raigs de sol i aquest aire natural que frega les branques de l’univers.

 

Si estàs llegint aquestes paraules és perquè ets aquí, tens un lloc en aquest món per descobrir qui ets, deixar-te anar i viure per poder ser tu.

 

La vida és teva, no deixis que te l’amaguin!

 

Blanca

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Forma part de:
És un projecte de:
xarxanet.org - Entitats i voluntaris per un món millor