És patològic o és ‘normal’?

 

Resulta que m’agraden molt les amanides. De fet, si puc escollir entre un bon
entrecot i una bona amanida, sempre em decantaré per la segona.
Tampoc no menjo carn. Per què? Doncs no ho sé. Fa quasi tres anys el cos va
dir que prou digestions pesades. Ara ser vegetarià sembla una tendència, però
jo mai he sigut de seguir-les. També em passa que allò dels diumenges dels
tres plats i lioneses per postres més cafè, m’indueix directament un tall de
digestió, motiu pel qual hi poso seny i dic no, disculpi, tinc l’estómac mida
persona, no elefant i amb un primer i un segon, ja fem. Segur que tots creuen
que faig dieta i jo, simplement crec que faig sentit comú amb això dels
diumenges i les festes. Em sento a gust amb l’equilibri, no els excessos.

 
Però no sols reflexiono sobre els meus hàbits alimentaris, de vegades també
sobre les petites lluites que tinc amb mi mateixa. I és que sovint reviso si he
tancat la porta una vegada i dos. Tinc les meves dèries, que els tàpers
s’ensabonen dos cops i s’esbandeixen amb aigua calenta perquè no quedin
oliosos. No suporto el fred ni la neu. Tampoc no surto de casa sense
arracades. Ni miro la tele.

 
Hi ha dies que em sento sota mínims, física i espiritualment. D’altres estic
eufòrica i plena d’energia. Hi ha persones a les que aguanto i penso si seré jo
la poc raonable o si són ells. Les hauria d’eliminar de la meva vida perquè
realment son tòxiques? O si prescindeixo d’elles és una evidència de la meva
poca capacitat de gestionar emocions i relacions?
Tinc clar que demano molt en les relacions perquè a la vegada dono molt i sóc
exigent. O vol dir això que sóc una neuròtica que mai en té prou?

 
Què és saludable i què és patològic? Sóc normal o sóc encara una cagadubtes
controladora? Són els meus hàbits i actituds símptomes de reminiscència de
malaltia o són potser senyals que indiquen que cada cop tinc més clar el que
vull i el que penso, i el sol fet de qüestionar-me les coses em demostra que no
tinc una posició ni una visió unidimensional?

 
I és que, quant menys m’aïllo i més comparteixo, més me’n adono que dèries
en tenim tots i que de vegades sóc jo mateixa que estic esperant a veure quina
raresa faig per enxampar-me in fraganti i catalogar-me com a disfuncional,
quan la veritat és que simplement sóc humana i imperfecte, com tothom.

 

 


Verònica

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Forma part de:
És un projecte de:
xarxanet.org - Entitats i voluntaris per un món millor