Què, qui, com?

– Què vols ser de gran?

– No ho sé…m’és igual, qualsevol cosa.

– Alguna n’hi haurà que t’agradi més que una altra? Mestra? Infermera? Secretària?

Em feia vergonya dir que jo volia ser cantant de rock & roll o policia d’assassinats, no qualsevol poli, havia de ser d’assassinats, perquè em semblava que els donaria un disgust. Diguem que instintivament vaig començar amb aquella mania d’amagar-me les coses i no saber dir que no, aquella manca de seguretat que em feia abaixar el cap i dir “infermera, sí…”. Era conscient que tot aquell que deia que volia ser astronauta o jutge es quedaria a les primeries dels seus somnis, però a mi em feia vergonya dir que volia omplir estadis de futbol, que m’aplaudissin, tenir milions de fans, que m’adoressin! Totes les meves mancances dalt d’un escenari: necessitava ser visible.

Al passar el temps i com que jo no creia en mi vaig necessitar un “qui” per copiar, un “a qui assemblar-me” . Em vaig convertir en una mena de copia de les meves amigues: em vestia com elles, fumava com elles, sortia amb algun noi i llegia llibres d’autors russos que em semblaven un autèntic avorriment. Necessitava a tota costa caure bé, ser acceptada, necessitada, inclosa i imprescindible.

El “com” arribar a l’estat de gràcia m’ho va donar la malaltia. Aprofitant totes les escletxes que vaig deixar en els meus fonaments se m’hi van escolar les maneres més impensables de perdre pes i ser finalment “guapa”. Això era el que necessitava, com no hi havia pensat abans? El paper cuixé no enganya: prima i guapa, tot el que una dona necessita! La resta, infermera, cantant de rock&roll, venedora, jutgessa o persona és secundari. Si estàs prima caus bé, et necessiten i t’estimen.

No hi ha feina més ingrata que desfer tot aquest entramat. Ingrata a curt termini, matisem! Desfer el contingut patriarcal del nostre entorn no es feina fàcil, però si hi ha una feina esgotadora és el treball personal. Donar consells i parlar de la pròpia experiència en sabem tots i totes, però canviar-nos de perspectiva… veure’ns amb ulls aliens, des de fora… ser conscients que ens fem mal, entendre-ho i voler-ho canviar, veure que no hi ha res regalat i tantes coses a perdre que la vida a vegades sembla una estafa  i tot i així te l’estimes i lluites per fer-la millor.  Val la pena? Sense dubtar-ho jo et diria que si, encara que alguna vegada, molt de tant en tant, quan tanco els ulls tinc l’estranya sensació que tinc uns focus que m’il.luminen la cara i sento una mena d’aplaudiments de lluny.

Ester

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

By submitting this form, you accept the Mollom privacy policy.