Si alguna cosa tenim en comú els afectats i les afectades per un Transtorn de Conducta Alimentaria és la paraula amb la que definiríem la malaltia, qui nom li posaríem. En la majoria dels casos ens referim al “bitxo”. Això passa quan arribem en aquell punt que sense identificar-nos com a persones malaltes ens adonem que hi ha quelcom que no funciona, que el “a mi el que em passa és que em sobren uns quilos i ja està” s’ha transformat en una batalla a vida o mort contra la bàscula, el menjar i les begudes. El “bitxo” és qui ara pren el control i la voluntat i no sabem què fer, ens trobem en una fase d’espera mirant de prendre una decisió mentre ens preguntem com ha pogut passar, com el punyeter “bitxo” ha pogut instal·lar-se, créixer, enfortir-se i decidir sobre nosaltres amb només dues idees globals: ets inútil, ets lletja.
S’anirà fent present amb més o menys intensitat segons en quina etapa del procés ens trobem. Abans dels àpats, amb l’actitud que hem de prendre a l’hora de menjar i de donar respostes al nostre entorn, fent-nos mantenir una activitat corporal continuada, confonent-nos amb la terminologia “saludable vs malnutrició”, mentint-nos amb les nostres capacitats reals de ser, donar i oferir; ens fa veure a través dels seus ulls una imatge distorsionada i irreal del nostre cos i alhora ens acabarà convencent que sense ella, sense bitxo, no som ningú.
El meu, se’m presentava en forma d’angoixa, com si fos una centrifugadora d’una rentadora situada a la boca de l’estómac, tenia fins i tot un regust metàl·lic. Ara sé que era gana i, si no fos perquè ja no em cal que ningú em convenci que tot era conseqüència d’estar malalta em sentiria francament estúpida, sense bitxo que m’ho hagi de dir ni res. Amb les dues definicions d’ inútil i lletja, el meu, en tenia prou per confegir el meu dia a dia fins aconseguir aïllar-me de tot i de tothom, fent que les hores i els minuts només tinguessin significat si seguien el pla espartà i meticulós de comptar calories, pesar grams i medir centímetres i, si em queia el cabell era per l’estress de la feinada que tenia i d’haver d’aguantar tothom, que jo ja sabia com he de fer les coses i una “veueta” em deia com ho havia de fer per millorar perquè jo era un desastre, una calamitat…mal bitxo, el bitxo.
Quan al grup de suport ens van demanar que el dibuixéssim, vam adonar-nos que rarament s’allunyava d’un esquema cadavèric i fugaç de nosaltres mateixes, el reflex d’en qui ens estàvem convertint. Ser conscient del bitxo em va ajudar a externalitzar “el mal” de mi, de donar-li l’espai correcte que havia de tenir, no dins meu i entendre que era una aberració mental de la que o me n’havia de desfer o hi havia de saber conviure. Hores d’ara el meu bitxo dorm i es va fent petit, sí que de tant en tant badalla, però des de el benestar i la seguretat en mi mateixa que he obtingut amb el tractament sóc capaç de memoritzar desenes de cançons de bressol i el torno a adormir. Aquí no s’hi valen treves ni fer-me la sorda i encara menys la condescendència: el bitxo no ha de tornar a veure mai més la llum i a mi cantar em dona bon rotllo.
Ester.
