E d’esperança (i d’Ester)

“Fins que no reconeixes que hi ha una cosa què és un problema per viure, ho adaptes i vius amb allò… És una malaltia que aïlla, molt solitària. El mirall és un jutge implacable, que et torna una imatge d’odi, de fàstic, d’una persona que no vols ser i que no ets. Veus una cosa que no t’estimes. El menjar fa d’ansiolític, arriba un punt de la malaltia que és inconcebible tenir res a dintre l’estómac. Allò que t’estàs ficant et pesa com una llosa, si poguessis obrir-te els budells ho faries… Potser no tens ganes de morir-te, però sí que no tens ganes de seguir vivint. Es tracta d’una mena de dolor que no podia suportar ni compartir amb ningú. La bulímia només serveix quan no saps què fer amb una tristesa que cada dia es va acumulant més, com una mena d’autodestrucció”.

Aquestes són algunes de les paraules que surten de boca de la Ester, que parla tranquil·la. Com ella diu, “ha fet les paus” amb si mateixa. El seu relat contrasta fortament amb el to relaxat, natural, que fa servir per compartir amb tots nosaltres la seva història (i malauradament, la de tantes –i tants- altres).

Per a mi, escoltar-la ha estat una autèntica alenada d’aire fresc. Com a portadora de la meva pròpia motxilla, un gruix nus a la gola; com a ésser humà, un testimoni ensordidor de coratge i resiliència.

Com a Clara, tinc l’enorme plaer de conèixer la Ester, i el que m’embarga és un sentiment d’orgull que no acostumo a tenir (quina casualitat, resulta que sóc també força exigent, jo): no és perfecta ni ho fa tot bé, i lo millor és que no té ni ganes! Se n’ha adonat que la seva bulímia no va ser culpa seva, que hi han millors coses a la vida que estar-se comptant calories… En definitiva, que no hi ha raó per aquest “desconcert”, que no és pot ser perfecta i sana. No es pot ser perfecta, i punt.

Us la deixo aquí, al enllaç. Aviso, es fa breu. Però ja ho diuen, oi? “Lo bueno, si breve, dos veces bueno”. Gaudiu d’escoltar-la com ho he fet jo, que no tots els dies es dona l’oportunitat. I feu cas, em sembla que sap de què parla.

http://www.rac1.cat/a-la-carta/islandia

[Islàndia Rac1, programa de dijous 1 de desembre de 2016, mins. 27:00-51:25]

Ester, gràcies.

“És un drama, estem d’acord, però no fem una tragèdia”.

Clara.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Forma part de:
És un projecte de:
xarxanet.org - Entitats i voluntaris per un món millor