Aquesta es la qüestió. Però no és la única. La indecisió, la pregunta, el qüestionament, és una constant al llarg de tot procés humà d’aprenentatge i presa de decisions. Juga un paper ambivalent, alhora necessari i perillós, que pot portar fàcilment a sentiments de bloqueig, disgust, incapacitat i que, en el seu extrem més absolut, es tradueix en la més forta exteriorització de l’exigència. Cap de les opcions sembla prou encertada, qualsevol alternativa genera una por immensa… El que en un principi està dissenyat per funcionar com a mecanisme de racionalització i optimització de les circumstàncies es transforma, durant la malaltia, en la pitjor de les trampes. Menjo, o no menjo? Què menjo? Estic grassa, o veritablement els altres tenen raó i distorsiono la meva imatge? Haig de dir això que se’m passa pel cap? A qui? S’enfadarà algú si ho faig? I si no ho faig i després se n’assabenten? El meu esforç és suficient o hauria de dedicar-m’hi més? Me’n vaig, o em quedo fent això? Però llavors em perdré això altre… La indecisió, entesa en termes malalts i absoluts, es tradueix en la incapacitat per a posar límits i modular la pròpia conducta. Qualsevol situació que admeti cert marge de decisió (encara que sigui ridícula!) genera una ansietat desmesurada. En el meu cas, trobo que és una de les “cicatrius” que la malaltia m’ha deixat: diria que prendre decisions, sovint sense rellevància particular o que tenen fàcil solució, és una de les coses que em costen més en la meva vida diària: això que més sovint em recorda tot el que vaig patir arrel del trastorn, i com funciona.
A dies d’ara, ho noto sobre tot en la organització del meu temps. Sembla que encara no acabo d’assimilar prou bé que l’ésser humà es incapaç de trobar-se a dos llocs a la vegada, de no renunciar a alguna cosa pel simple fet de dedicar-se a una altra. Quan estic a la meva ciutat de naixement, perquè no puc passar temps a Barcelona; i viceversa. Quan escullo anar a la piscina amb un amic a la tarda, perquè la resta hi seran prenent unes cerveses i jo no hi seré. Sembla que sempre em perdi alguna cosa, que la gespa sempre sigui més verda al altre costat, independentment del que sigui. I és que, la clau no és en allò que “perds” (no m’agrada gens aquesta paraula), sinó en allò que estàs fent. La perversitat de la indecisió malalta rau en que PERD de vista el que és veritablement important, l’objecte de la decisió, la experiència viscuda, i no la decisió en si mateixa, que no cal que sigui perfecta. No hi ha decisió perfecta, només unes més encertades que d’altres. Tractar de esgotar totes les possibilitats fins el dubte més absolut (el de la validesa de un mateix) només és un engany què l’anorèxia fa servir, una falsa aparença de seguretat que acaba portant a la desesperació i la angoixa.
De fet, de tant pervers que és, trobo que la irracionalitat d’aquests pensaments es pot tirar per terra, i el seu discurs contradir-se, si hi posem una mica de sentit comú. Personalment, adonar-me de la manca de fonament d’aquesta manera de plantejar-me el meu dia a dia va ser un dels primers factors que em va portar a qüestionar la malaltia. Irònic, oi? El dubte ataca al botxí, al seu propi creador, perquè… Què passarà si menjo? Em posaré grassa? Però també, i perquè hauria de posar-me grassa? Qui ho ha dit això? La indecisió, el qüestionament repetit, és en la meva opinió una de les armes més poderoses que fa servir la malaltia, però també (i precisament pel seu caràcter indomable) la podem fer funcionar al nostre favor: en utilitzar-la, l’anorèxia posa de manifest tota la seva incoherència i perversitat.
Jo, amb la pràctica, he acabat per desenvolupar una mena d’intuïció, que m’il•lumina quan aquesta mena de “i sis” irracionals tracten d’obrir-se camí a la meva ment. Escoltar-se amb el cor, amb l’esperit, és potser més o igual de necessari que escoltar-se amb la raó. Resulta que el color de la gespa també depèn del de la teva mirada.
Clara
