(Re) néixer

maria RenéixerLa malaltia és un procés llarg i ple d’alts i baixos. En el meu procés personal recordo molts moments d’aquests, i diversos, però quan em plantejo escriure sobre el tractament només em ve un moment al cap: quan vaig tocar fons. Aquelles vacances de Setmana Santa insostenibles van seu clau per la meva recuperació. En el drama personal i familiar la lucidesa es va fer present i ens va ajudar a trobar una solució al mal tràngol que arrossegàvem des de feia anys. Calia ingressar i aïllar-me del “món real” perquè el “món malalt” convertia la meva vida en perillosa. Calia aïllar-me de l’anorèxia per recuperar l’autoestima i la força per enfrontar-me a la vida. I allà dins, tancada, i sense pràcticament cap possibilitat de contacte amb el “món real” va ser quan vaig prendre consciència de tot el que perdia tancada a l’hospital i tot el que podia viure fora.

Entregar-te al (des)control que et suposa el tractament conductista és dur i suposa un gir de cent vuitanta graus a la vida tal com l’havies entès fins aleshores; les pors, les inseguretats i el conformisme han de passar a formar part d’un repertori de conductes renovat. És un aprenentatge vital ràpid i intens, que cal establir amb una base segura i seguir durant molt de temps fins que aconsegueixes automatitzar-lo: aprendre a viure de nou, com si tornessis a néixer.

La tornada al “món real” és estranya: el teu entorn s’ha sensibilitzat de cop i procuren no parlar-te de la malaltia; tot és fràgil, les ferides són tendres encara… però poc a poc els amics i la família van prenent el compàs de la teva nova mirada i tot es va posant a lloc. Mirar enrere, entendre silencis passats, parlar obertament de temes silenciats… És un procés lent i cal persistir. Però el resultat val la pena: malgrat tot, la vida pot ser meravellosa!

Maria

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Forma part de:
És un projecte de:
xarxanet.org - Entitats i voluntaris per un món millor