header image

DESESPERANÇA I SENTIMENTS D’INUTILITAT EN LES FAMÍLIES AMB TCA

Posted by: acab | 13 abril 2012 Comentaris tancats a DESESPERANÇA I SENTIMENTS D’INUTILITAT EN LES FAMÍLIES AMB TCA |

“Ja no sé què fer amb ell/ella”, “Ho he intentat tot i no serveix de res”.  Aquestes són frases que escoltem amb freqüència a moltes famílies que tenen cura i conviuen amb un familiar amb un trastorn alimentari.

Cal ser conscient que la família no és la que té el poder, o no, de solucionar el problema. Molts pares, sobretot al principi de la malaltia posen totes les seves ganes, temps i recursos per ajudar al seu familiar malalt. Els seus pensaments són “segur que nosaltres podem amb això”, “si jo l’ajudo en tot el que pugui segur que se’n sortirà d’aquesta malaltia”. I quan passa un temps i veuen com n’és de dur el procés, comença la desesperança.

Cal entendre que en el tractament dels trastorns alimentaris hi ha molts aspectes a abordar: uns depenen del pacient, altres són responsabilitat dels professionals que s’ocupen d’ell i altres depenen d’una família que doni suport i col·labori.

Que la família sigui positiva ajuda, i molt, però també que sigui realista a l’hora de plantejar els seus objectius pel que fa a la persona malalta. Intentem transmetre a les famílies que això és com un tren de llarg recorregut i cal intentar no cremar-se en les primeres etapes. Cal dosificar els esforços per no arribar a sentir-se desesperançats o inútils amb tot el que intentem.

De vegades pensem que hem posat en marxa tots els nostres recursos i tot el que ens han ensenyat i que no ens ha servit de res. No ens n’adonem que la persona malalta no està sempre en la mateixa situació dins de la malaltia i que, en qualsevol moment, la seva motivació davant el canvi ens permet posar en marxa recursos que no ens van funcionar potser perquè no va ser el millor moment, però que potser en el futur si ens siguin útils.

De vegades no ens quedarà una altra opció que esperar que alguna cosa canviï en el nostre familiar malalt, el que significa tenir esperança en què això passarà.

Ningú ens ha ensenyat al llarg de les nostres vides què fer quan tenim un familiar amb un trastorn alimentari, per això hem d’anar aprenent a mesura que se’ns plantegen nous reptes i la majoria de les vegades serà amb la tècnica d’assaig-error. Per això, no hem de sentir-nos inútils, doncs, si mirem enrere, gran part del que hem après a les nostres vides ho hem après així.

Manuel Antolín Gutiérrez, psicòleg i terapeuta familiar

under: General

EL PAPER DE LA FAMÍLIA EN LA SUPERACIÓ D’UN TRASTORN DE LA CONDUCTA ALIMENTÀRIA

Posted by: acab | 23 març 2012 Comentaris tancats a EL PAPER DE LA FAMÍLIA EN LA SUPERACIÓ D’UN TRASTORN DE LA CONDUCTA ALIMENTÀRIA |

La família esdevé un agent clau i essencial tant en la prevenció d’aquests trastorns com en la detecció precoç i en el procés de terapèutic quan un fill o filla pateix la malaltia.

La família i els trastorns de la conducta alimentària:

1.1.   Des del punt de vista Clínic: La comprensió per part de les famílies dels trastorns de la conducta alimentària i la seva col·laboració durant el tractament esdevenen factors de bon pronòstic per superar aquestes malalties (tal i com està descrit en la guia de Pràctica Clínica sobre Trastornos de la Conducta Alimentària elaborada pel  Ministerio de Sanidad y Consumo i l’ Agència d’Avaluació de Tecnologia i Recerca Mèdiques de Catalunya ). Els experts estan d’acord en valorar el suport  de la família durant el tractament i el seu paper cabdal en la detecció precoç.

 1.2.   Des del punt de vista Educatiu i Comunitari: Treballar determinats valors des del sí de la família, propiciarà un canvi de paradigma, que associarà salut i èxit en contraposició al vigent al qual queda lligat malauradament el fet d’estar molt prim a triomfar en tots els àmbits de la vida (personal, professional, acadèmic). Valors tals com la responsabilitat respecte a la pròpia salut i benestar, el respecte a la diversitat corpora i l’autoestima i confiança protegeixen de cara a patir un trastorn de la conducta alimentària.

 1.3.   Des del punt de vista Social: Els pares i les mares estan sotmesos també a la pressió social per estar prim característic de els societats occidentalitzades en les que es valora un determinat cànon de bellesa d’extrema primor. Certes actituds i conductes dels pares poden resultar perilloses. S’ha observat que nens i nenes de 5 i 6 anys d’edat se senten insegurs, es consideren ximples o maldestres si els seus pares fan comentaris desaprovatoris del seu cos, el seu pes o fins i tot de la seva forma de menjar. Les nenes sobretot se senten molt afectades i ansioses pel seu aspecte físic. Fins i tot s’ha comprovat que perquè això passi només cal que els pares estiguin preocupats per l’aparença física dels seus fills o filles, encara que no ho expressin verbalment (és a dir que ho expressen d’una altra manera: mirades, gestos, etc.).Una nena també pot estar preocupada pel seu cos si la seva mare ho està molt pel seu i intenta controlar i reduir el seu pes injustificadament. La identificació amb la mare i la imitació del model que representa determinen aquella preocupació. (Toro, 2010).

 1.4.   Des del punt de vista Biològic: Els estudis realitzats en famílies mostren una major freqüència de trastorns de la conducta alimentària entre els familiars de persones amb un TCA que entre els controls, amb la qual cosa en conclou que hi hauria vulnerabilitat familiar per aquests trastorns. La investigació en aquest camp està centrada en demostrar la vulnerabilitat genètica i heretabilitat d’aquests trastorns, especialment en el cas de l’Anorèxia Nerviosa (tal i com està descrit en la guia de Pràctica Clínica sobre Trastornos de la Conducta Alimentària elaborada pel  Ministerio de Sanidad y Consumo i l’ Agència d’Avaluació de Tecnologia i Recerca Mèdiques de Catalunya ). Aquesta vulnerabilitat genètica ha d’intereccionar amb altres factors de caire social, personal per tal que es desenvolupi la malaltia.

L’ACAB aposta pel treball amb les famílies per tal d’afavorir el reconeixement de la malaltia, la seva comprensió i col·laboració durant el procés terapèutic.

Cristina Carretero Jardí, psicòloga

under: General

Grups d’ajuda mútua per a familiars de persones que pateixen un trastorn de la conducta alimentària (anorèxia nerviosa, bulímia nerviosa i trastorn per afartaments)

Posted by: acab | 6 febrer 2012 Comentaris tancats a Grups d’ajuda mútua per a familiars de persones que pateixen un trastorn de la conducta alimentària (anorèxia nerviosa, bulímia nerviosa i trastorn per afartaments) |

Des de fa ja uns anys, els termes “Anorèxia” o “Bulímia” resulten suficientment coneguts, degut desgraciadament al ràpid increment de casos que s’estan produint a la nostra societat.

Amb freqüència els mitjans de comunicació recullen testimonis de pacients o familiars que ens detallen símptomes, comportaments i tractament d’aquests trastorns de l’alimentació.

La cura de malalts es confia a equips de professionals, però durant el procés de curació hi participa imprescindiblement un altre “equip” igualment important: aquest equip és la família. La família ha de col·laborar estretament amb l’equip mèdic, formant un front comú, però ho fa des de les trinxeres, és a dir, des del lloc més dolorós, patint i veient patir des de molt a prop tot el procés d’aquestes malalties tan cruels i les seves conseqüències sobre els éssers estimats.

Sens dubte, aquesta proximitat, aquesta vivència del problema, no es suporta sense costos psicològics, que poden arribar a ser molt alts.

A la llar hi ha tensions, discussions, que ocasionen problemes de comunicació i que poden perdurar inclús després de que el pacient estigui curat. Per aquesta raó, i perquè el procés de curació pot ser llarg, és precís dedicar molta atenció a l’estat d’ànim d’aquest importantíssim equip de suport, que és la família.

El grup d’ajuda mútua és una oportunitat per famílies que viuen la realitat d’un trastorn de la conducta alimentària a casa de compartir els sentiments, desconcerts, pors que els hi genera la malaltia. El grup d’Ajuda Mútua de l’ACAB neix amb la finalitat de compartir la pròpia experiència, sabent que si s’aconsegueix un entorn més equilibrat i relaxat, tant el malalt com la resta de la família tindran més oportunitats d’èxit enfront de la malaltia.

Què pot aportar la participació en un grup d’ajuda mútua a les famílies?

  • Permet l’intercanvi d’informació i experiències entre els components.
  • Dóna l’oportunitat de donar i rebre suport emocional.
  • Defensa els interessos del grup davant de la societat.
  •  Ensenya com col·laborar més eficaçment amb el terapeuta.
  • Alleugera la sensació de desconcert i solitud de la família davant d’un problema tan greu i incomprès.

Si voleu més informació sobre els Grups d’Ajuda Mútua de l’ACAB o hi voleu assistir, podeu posar-vos en contacte amb nosaltres:

under: General
Tags: , , , , , ,

El cos de la nena (i del nen)

Posted by: acab | 23 desembre 2011 Comentaris tancats a El cos de la nena (i del nen) |

Tothom sap que els adolescents estan preocupats per la seva aparença física, per la forma que va adoptant el seu cos. I que aquesta preocupació, sovint excessiva, els porta a valorar-se poc com a persones, a sentir insegurs i, de vegades, a recórrer a procediments perillosos per baixar pes o remodelar el seu cos.

Però que passa amb les nenes i nens menors de 10 o 11 anys? Estan preocupats pel seu cos? Els afecten les influències ambientals? Arriben a patir per la seva aparença física?

En alguns casos el patiment a causa del cos és evident. Això passa quan un nen o nena obès o simplement bastant “rodonet” és objecte de burles i bromes per part de companys o companyes. És un dels casos d’assetjament (bullying) més freqüents en nens i adolescents. També pot passar per certs defectes físics: utilitzar lents molt gruixudes, coixejar, tenir orelles de pàmpol, etc.

Però hi ha formes més subtils que un nen se senti insatisfet pel seu cos. En efecte, certes actituds i conductes dels pares poden resultar perilloses. S’ha observat que nens i nenes de 5 i 6 anys d’edat se senten insegurs, es consideren ximples o maldestres si els seus pares fan comentaris desaprovatoris del seu cos, el seu pes o fins i tot de la seva forma de menjar. Les nenes sobretot se senten molt afectades i ansioses pel seu aspecte físic. Fins i tot s’ha comprovat que perquè això passi només cal que els pares estiguin preocupats per l’aparença física dels seus fills o filles, encara que no ho expressin verbalment (és a dir que ho expressen d’una altra manera: mirades, gestos, etc.).

Una nena també pot estar preocupada pel seu cos si la seva mare ho està molt pel seu i intenta controlar i reduir el seu pes injustificadament. La identificació amb la mare i la imitació del model que representa determinen aquella preocupació.

A partir dels 5 o 6 anys d’edat els nens i nenes ja han interioritzat el model de cos que en la seva societat es considera ideal, així com la importància que l’aparença física té per aconseguir acceptació social. Tot això hauria cal tenir-ho en compte al plantejar intervencions preventives.

Dr. Josep Toro Trallero, psiquiatra.

under: General

Es curen els trastorns de la conducta alimentària?

Posted by: acab | 3 novembre 2011 Comentaris tancats a Es curen els trastorns de la conducta alimentària? |

 Fa alguns anys, en un congrés sobre trastorns alimentaris li van preguntar al conferenciant, el professor Michael D. Robinson, quan considerava que algú s’havia curat d’un trastorn alimentari. Ell va respondre amb un símil que en aquell moment em va impressionar, però que des d’aleshores  he tingut present en el treball amb les meves pacients. Contestà que ell s’imaginava en la seva tasca com els obrers del Nord d’Europa que transporten troncs pels rius. En aquells boscos tallen els troncs i després de treure-li les branques els tiren al riu on la corrent els arrossega fins la serradora; però és necessària la intervenció d’uns obrers que quan algun tronc troba algun obstacle que deté el seu curs i obstrueix la corrent, mouen amb unes perxes el tronc adequat per tal que el riu pugui seguir el seu curs. Ens explicà que ell, en el seu treball se sent com un d’aquests treballadors.

El trastorn alimentari és una manera de manejar conflictes de relació, fer front a mancances personals o tornar a sentir que recuperen el control de la seva vida o circumstàncies. No obstant, aquestes conductes es perpetuen encara que els objectius inicials pels quals es va iniciar no s’assoleixin o fins i tot empitjorin. Aquestes alteracions deixen de ser una mala solució per a passar a ser un greu problema.

Curar-se del trastorn comporta, no només modificar els seus hàbits alimentaris i la forma d’enfrontar els seus conflictes, sinó tornar a enfrontar-se al problema inicial que originà el trastorn alimentari. Les pors i amenaces –no sentir-se acceptat, la sensació de soledat, la por al fracàs- tornaran a fer-se presents.

Iniciar el canvi que portaria a la resolució del seu problema significa, en primer lloc, entendre que és possible i necessària una forma diferent d’actuar. El seu problema no és –o no és només– els seus hàbits alimentaris, sinó aquelles dificultats que intentaren resoldre perdent pes. Reconèixer el seu patiment i frustració inicials i buscar ajuda de professionals per a fer-hi front és l’inici del procés de recuperació. Potenciar que el propi pacient accepti començar a “arreglar” la seva vida i facilitar-li que trobi la forma de fer-ho o l’ajuda que li convé.

Curar-se és començar a preocupar-se pel seu benestar i les seves possibilitats de desenvolupament personal i relacional. Començar a caminar aquest camí és ja la curació.

Dr. Luis Beato, psiquiatra.

under: General
Tags:

Què fer i què no fer

Posted by: acab | 29 juliol 2011 Comentaris tancats a Què fer i què no fer |

Tot sovint els familiars i amics dels pacients amb anorèxia o bulímia nerviosa, ens consulten perquè acaben de descobrir el problema. No saben com han d’enfocar-ho, on han d’acudir o com convèncer al pacient per que es deixi ajudar.

Hem elaborat, amb la finalitat de donar resposta a les qüestions que més freqüentment ens plantegeu els familiars, un petit decàleg que ens orienta sobre què hem de fer i què no hem de fer, en una situació d’ aquest tipus.

QUÈ FER

1) Pensar que és una malaltia psíquica.
Encara hi ha molta gent que tendeix a pensar que són manies, i que es pot resoldre amb «mà dura».

2) Parlar amb el familiar afectat.
Hem de parlar amb l’afectat amb serenitat, però de forma convincent, que quedi clar que només el volem ajudar. Necessitem l’opinió d’un especialista.

3) Contactar amb el metge de capçalera o psiquiatra.
Aquest tipus de problemes han de ser atesos per un especialista. Però, si no estem segurs del que passa, o el pacient es nega a acudir d’entrada al psiquiatre, el metge de capçalera ens pot orientar i ajudar.

4) Actitud i conducta el més normal possible.
Hem d’intentar que el ritme de vida de la família s’alteri el mínim possible.
Evidentment, mai podrà ser absolutament normal, però intentarem respectar-lo al màxim.
D’aquesta manera evitarem que altres membres de la família (germans, etc,) puguin tenir problemes psicològics secundaris. També li farem les coses més fàcils al pacient.

5) Tenir paciència i constància.
El tractament és llarg, i cal que mantinguem una sèrie de pautes força temps, no gastem totes les energies al principi.

QUÈ NO FER
1) No prendre decisions precipitadament.
No hem de córrer, el problema no es resol en dos dies. És una situació difícil i per tant vol serenitat i pensar abans d’actuar.

2) No «castigar» al pacient.
De vegades, i amb la finalitat d’ajudar al pacient, els familiars poden tenir conductes precipitades, que el pacient viurà com a càstigs. Poden ser coses com prohibir-li sortir de casa, obligar-lo a menjar certes coses o no poder anar al bany sol. Altres vegades pot ser pel to de veu amb què li diem les coses. Hem d’esperar a que l’especialista ens
marqui les pautes d’actuació.

3) No caure en els enganys del pacient, ni autoenganyar-se
La malaltia fa que els pacients tendeixin a enganyar als familiars, al mateix temps que s’enganyen ells mateixos…A vegades, els mateixos familiars volen creure que no passa res i es deixen convèncer pel pacient. Sí ens els creiem no els ajudem, no facilitar tractaments farmacològics pal·liatius o menjars «especials».                                                  Recordem que és una malaltia psíquica, no física, encara que el cos en pateixi les conseqüències.
Si els donem vitamines , complements nutricionals, aquells aliments que ells toleren millor etc.,
Estarem alentint l’acceptació del problema i per tant el tractament correcte.

4) No cal que el pacient accepti el terme anorèxia o bulímia.
No més cal que el pacient accepti, que passa alguna cosa, que no actua com abans, que està nerviós tot sovint, que no rendeix, que es mareja etc. Qualsevol cosa que el porti al metge.
Això crea enfrontaments directes amb els pacients i dificulta que acudeixi al metge.

Dra. Lídia Cuesta.
Psiquiatra

under: General
Tags: , , , , ,

Amb l’ajuda dels professionals i molt d’amor i paciència per part nostra estem convençuts que la nostra filla es curarà

Posted by: acab | 6 juliol 2011 Comentaris tancats a Amb l’ajuda dels professionals i molt d’amor i paciència per part nostra estem convençuts que la nostra filla es curarà |

post 6-6-11La nostra filla ara té quinze anys, fa més d’un any que vàrem començar a veure que alguna cosa li passava, tenia un comportament poc habitual en ella.  Ella, que mai estava malalta, ens trucava sovint des de l’escola dient que l’anéssim a buscar, que no es trobava bé, que se sentia marejada, li feia mal la panxa. Nosaltres la portàvem al pediatra i ens deia que segurament era degut als canvis que comporta l’adolescència i que anéssim  observant-la. Dinava a l’institut dos dies  per setmana, allí menjava poc, ens ho deia ella i les monitores del menjador. Per aquest motiu vàrem decidir que dinaria cada dia a casa, aquesta mesura a ella no li va agradar gens. A casa  dinava i sopava bastant normal, vigilava una mica  les quantitats però menjava de tot i menjava sa, fins aquell punt això ens semblava correcte. Poc a poc va anar dient que no volia esmorzar a casa que la llet del matí se li assentava malament, que ja menjaria l’entrepà a l’escola. Entrepà que poc a poc també vàrem esbrinar que ja no es menjava tot i que se l’emportava. Al mateix temps anava reduint la quantitat dels plats de dinar i sopar, va eliminar completament el berenar, el ritme de menjar era  cada cop més lent i tallava a  trossets molt petits, sempre deixant una mica de restes  escampades pel plat. El seu caràcter anava canviant, cada cop més tancada, trista, irritable sobretot amb els germans, ella que sempre havia jugat molt amb els petits ara no en volia saber res. Les seves opinions cada cop més radicals, o blanc o negre, no hi ha terme mig.

Ella sempre ha estat una nena de caràcter fort però feliç i no ens havia donat mai cap problema.  Té un bon cor,  presumida, alegre, treballadora, molt responsable i exigent amb ella i els altres. Crec, que podria afegir, amb la objectivitat relativa dels pares, que és una nena intel·ligent i maca físicament amb un pes sempre mes  o menys a la mitjana del que correspon per la seva edat i talla, no gaire alta. També molt reservada, li costa molt expressar els seus sentiments i compartir-los.

La vèiem molt canviada: sempre tenia fred (cosa molt poc habitual en ella) , estava trista, algun dia va ser capaç d’expressar-ho plorant desesperadament i demanat ajuda quan insistíem en què havia de menjar. Al principi algunes vegades ho fèiem,  és la reacció natural, però de seguida t’adones que això no funciona així, ara la lògica ja no funciona, veus que  no vas bé, encara es tanca més i menja menys. No la pots obligar a menjar. Què fas????

Aquí vàrem començar el tractament psicològic i encara no li podien diagnosticar anorèxia  perquè no havia  deixat de tenir la menstruació.  Però a partir d’aquest punt la malaltia es va disparar i amb un parell de mesos va caure en picat. Va perdre  pes, en proporció al que ella  era, prima i petita, va significar molt i la regla es va retirar de seguida. Se la veia patir molt, estranya, nerviosa, tenia molt de fred, les puntes dels dits morades, amb un interès fora del normal per cuinar pastissos i galetes que després ella ni tastava. Fins i tot va passar a net amb l’ordinador tot l’arxiu de receptes de casa. Es dedicava molt a  estudiar, sempre ha estat molt estudiosa però ara ho feia més que mai.  Seleccionava cada cop més el que menjava, cada cop més restringit i selectiu. Nosaltres, equivocadament com hem pogut veure després, intentàvem fer-li el que ella demanava  però cada cop era menys variat i  restringit fins al punt que gairebé ni bevia aigua. Això ja va ser definitiu, no només va anar deixant de menjar sinó  també de beure. En aquest punt les analítiques varen sortir malament i ella es desmaiava constantment, no  s’aguantava ni per dutxar-se.  Llavors el metge va decidir que se l’havia d’ingressar. Per nosaltres va ser un moment terrible, pensàvem que això no ens passaria mai, que no li caldria i que podríem evitar-ho, però va ser tot molt ràpid i no hi podíem fer res, no hi havia opció i calia portar-la a l’Hospital Clínic ja que la seva desnutrició era greu. Tant per ella com per nosaltres l’entrada a la unitat d’hospitalització de psiquiatria infantil del Clínic va ser un xoc terrible. Teníem por, molta por. I si no li va bé? I si el fet d’estar en contacte amb altra gent amb altres trastorns la fa sortir pitjor del que ha entrat? I si això després li crea un trastorn encara pitjor? Ella mai havia estat tant de temps aïllada de la família. Aquestes i moltes altres eren algunes de les preguntes que ens fèiem i alhora una gran tristesa de deixar-la allà i allunyar-nos d’ella quan crèiem que més ens necessitava.

Sortosament aquesta sensació va durar poc, tot el personal de la unitat són molt bons professionals i amb molt de tacte ens va ajudar a ella i a nosaltres. Vàrem anar acceptant que era el que ella necessitava en aquell moment i que tant bon punt va entrar allà va començar a menjar i a col·laborar en tot el que li deien. Tenia clar que  volia sortir el més ràpid possible i per això calia menjar. I així ho va fer, va anar pujant de pes de manera constant i les seves millores físiques eren  visibles dia a dia. Ella reconeixia que  tots eren molt correctes amb ella i la tractaven molt bé. La podíem visitar dues hores diàries excepte dos dies a la setmana que no hi havia visita, aquells dies eren eterns per ella i per nosaltres. Les visites eren intenses, ella necessitava i volia el nostre carinyo i suport per agafar forces per seguir lluitant. Durant uns deu dies no va voler veure a ningú més que  a nosaltres, els pares, i poc a poc va voler veure als germans i als avis, però a ningú més. Deia que als altres ja els veuria quan sortís d’allí.  Durant l’ingrés li va anar molt bé escriure cartes; és una de les poques activitats que poden fer i tant la família com els amics la vàrem escriure molt. Ella  es sentia amb  l’obligació de respondre a tothom, això l’ajudava en la lluita i a passar les hores més ràpidament.  Crec que es va sentir molt estimada per tots i ens va correspondre amb les seves cartes i dibuixos.  Cartes plenes de tendresa i esperança que  també ens donaven forces a tots nosaltres. Varen ser dinou dies d’ingrés. A nosaltres ens va semblar moltíssim i a ella encara més, però si intentem ser objectius i mirem al voltant dels que estàvem allí, veiem que no va ser tant. Va anar ràpida i el fet que en cap moment baixés de pes ens va animar molt a tots. Al sortir de l’hospital estàvem eufòrics tots tres. Físicament estava molt millor i sembla que tot anava bé. Tornava a  estar a casa, estar tots  els germans a casa és un fet  que mai hem valorat tant. No obstant, de seguida tornes a tocar de peus a terra… és cert que està bé físicament però el trastorn  encara hi és, l’obsessió es manté i ho veus de seguida que es queda clavada davant d’un plat que es veu incapaç de tastar.

Com que som de fora de Barcelona el seu terapeuta ha considerat que intentaríem evitar l’hospital de dia per no anar i venir cada dia, fet que li impediria a ella seguir anant a l’institut. Li agrada molt anar-hi, trobar-se amb els amics, li agrada estudiar i això li va bé, es distreu i no pensa tant en la seva obsessió pel menjar. D’alguna manera podríem dir que ara estem intentant traslladar l’hospital de dia a casa i un cop per setmana la visita el seu terapeuta del Clínic. És una  lluita llarga i no és fàcil, sobretot per ella que la veiem patir molt.  De vegades perds  la paciència però entre tots dos és més fàcil de portar, quan un cau l’altre l’ajuda i així anem fent.  Costa molt d’acceptar i entendre que la nostra filla, germana, néta, neboda  i amiga està malalta. I ho dic així per que és una feina  dura que fem entre tots, sobretot els pares, però tots ens hi ajuden. En el nostre cas tenim la sort  de no estar sols a casa, el seu germà gran ajuda moltíssim i els petits, tot i que no acaben d’entendre el que passa, estan contents de tenir-la a casa i veure-la més contenta; el fet d’estar físicament millor fa que també es senti més animada a estones i torna a jugar amb ells i està menys irritable.  Pels avis, oncles i amics també és difícil d’entendre però ho fan i ens ajuden molt.  També ajuda molt poder compartir-ho amb professionals sempre tant disposats com els que hi ha a l’ACAB.

Sens dubte és un camí llarg i dur per tots, sobretot per ella, però creiem que estem en el bon camí,  que té un bon pronòstic.  

Amb l’ajuda dels professionals i molt d’amor i paciència per part nostra estem convençuts que es curarà i això la farà ser una persona més forta i més maca encara. I a nosaltres, família i amics  hem d’aconseguir que ens uneixi encara més.

Pares d’una noia amb anorèxia

under: General
Tags: , , ,

resiliencia

 “No sé com va començar tot perquè aquesta malaltia és el detonant d’un conjunt de coses. Al llarg de la meva vida he tingut moments de tot però en general, ara me n’adono, que no he gaudit de res, he funcionat com una màquina i fent les coses que tocaven o pels altres, no perquè realment volgués, jo mai m’he parat a pensar en mi i mai he sabut què volia fer (…)

(…) El meu dia a dia ara mateix és lluitar constantment contra aquesta malaltia que em tortura a totes hores, fa un temps l’anorèxia havia arribat a ser la meva millor amiga i ara és la meva pitjor enemiga, l’odio!  Hi ha moltes vegades que m’esgoto i se’m treuen les ganes de seguir amb tot aquest patiment perquè em pregunto en moltes ocasions si tot això serveix d’alguna cosa i si algun dia m’ho podré treure del cap. (…) A part de malaltia jo tinc un sentiment molt fort de baixa autoestima, ja el tenia abans de caure amb tot això però ara està bastant agreujat, moltes vegades amb qüestiono si algun dia podré gaudir de les coses i sentir-me bé amb mi mateixa però el que sí tinc clar és que ho vull intentar, ho vull provar perquè allò dolent ja ho conec i no vull viure així tota la meva vida, amargada amb mi i fent patir a les persones que més m’estimen. Els meus pares són els que més estan patint però sense ells jo ara no estaria aquí parlant, ells han lluitat i ho estan fent cada dia però també sóc conscient que estan molt cansats de tot això i que jo he d’aconseguir construir la meva vida amb independència, perquè ara mateix sóc molt dependent sobretot de la meva mare, sempre la vull al meu costat (sona egoista oi?) però és així. Ara he de començar a buscar motivacions per seguir lluitant, arriscar-me per tenir una vida de veritat i poder-la afrontar com tothom. He de partir de zero com si amb 32 anys tornés a néixer, ara estic molt sola i m’encantaria tenir amics i gent per poder començar a fer coses però ara em toca conèixer com és la Marta realment i estimar-me perquè si no, no podré estar bé mai amb ningú ni enlloc (…).

(…) He decidit vèncer l’anorèxia i d’aquí uns dies ingressaré de nou per acabar d’una vegada amb aquest malson”.

Aquests són alguns dels fragments del testimoni que ens va oferir la Marta el passat dilluns 6 de juny a l’ACAB en el marc de la taula rodona: “Reeixir davant un trastorn de la conducta alimentària”. Després del testimoni de la Marta que va ajudar molt a entendre com se sent una persona que pateix un trastorn de la conducta alimentària i les ganes que té de superar-lo, en Jordi Grané, filòsof i professor de la Universitat Autònoma de Barcelona, ens va parlar de la Resiliència, de la capacitat de sobreposar-se a les adversitat i sortir-ne transformat. I quan parlava de resiliència ho feia des de l’esperança i transmetent un missatge clau: tots i totes podem ser resilients. Tots i totes podem superar les adversitats que poden aparèixer en el nostre camí i tenim el poder de canviar les coses.  A través de testimonis de vida de persones que han afrontat greus adversitats sobrevingudes, va assenyalar la importància de l’esperança per aconseguir tirar endavant i  sortir-ne transformat. En Jordi Grané va assenyalar també el poder que poden arribar a tenir les paraules: per construir un futur diferent, esperançador, o al contrari, per destruir la capacitat de projectar-se com a persona capaç de superar situacions difícils.

Tu pots!: aquest és el missatge central que resumiria l’exposició que varen fer tant la Marta com en Jordi Grané.  

Si voleu obtenir més informació podeu consultar el seu darrer llibre “La resilencia, crecer des de la adversidad” d’ Anna Forés i Jordi Grané, Plataforma Editorial o bé contactar a través del seu correu electrònic:  jordi.grane@uab.cat

Cristina Carretero Jardí, psicòloga

under: General
Tags: , , , , , ,

foto post Leonor Costa v2Quan a casa teva hi tens un familiar malalt, tota la família s’implica per tal que aquest malalt se senti acompanyat , compartint la seva malaltia, intentant fer-li menys feixuga i, d’alguna manera, fent  tot allò per tal que se senti feliç i tranquil per ajudar-lo a superar el tràngol que tota la família comparteix.

Quan en una família hi ha un malalt de trastorns de la conducta alimentària (anorèxia o bulímia), el problema es magnifica: el malalt no té consciència de malaltia, el seu caràcter es torna agressiu i tot el que la família diu o fa, serveix per desunir l’estat natural d’aquesta,  que comença a preguntar-se què ha fet malament. Aquest estat d’angoixa, sobretot pels pares, que gairebé no entenen què està passant, porta a un malestar constant que de mica en mica es va convertint en un greu sentit de culpabilitat, principalment per la mare.

Aquesta culpabilitat va creixent quant la persona malalta encara no te voluntat per curar-se, l’actitud d’aquest vers la mare és retreure-li constantment tot el que ella vol redreçar, amb mal humor, amb crits o, si més no, amb paraules per intentar demostrar, que només ell té la raó.  El malalt sap molt bé com pot manipular a la mare i aquesta pot començar a pensar que no sap ni entendre al fill/a i que tot ho fa malament.   L’estimació  de la mare vers el fill/a es  torna extremadament sobreprotectora, intentant demostrar al malalt que col·labora  amb el que ell vol però, malgrat això, el fill/a encara manipula més.  El sentiment  d’impotència i culpa, va germinant  fent que la convivència sigui extremadament difícil.

Es difícil explicar com se sent la mare: per una banda se sent aïllada de la resta de la família, té una por extrema a enfrontar-se amb el malalt  i l’angoixa de pensar que ella és responsable del que està passant no la deixa viure. Potser seria una manera de donar-ho a entendre, el remarcar que juntament amb la por que sent sempre que s’enfronta amb el  fill/a, és també el  fort dolor intens al pit que va perdurant tot el dia i la nit; la malaltia del fill/a, va traspassant a la mare d’una manera també malaltissa i que no acaba d’entendre, no sap com resoldre el problema ,cada vegada desitja veure menys al fill/a, i fins i tot pensa que, donat que aquest no vol ni desitja curar-se, seria millor marxar del seu entorn i no veure-la mai més.

Aquest pensaments, són freqüents en totes les mares, la qual cosa,  porta a diferents reaccions: o dirigir-se a un especialista que l’ajudi  a treure’s aquesta culpabilitat  i entendre la malaltia, o bé a grups d’ajuda mútua on comparteixi amb altres pares la seva angoixa. 

Sóc mare d’una noia que ha patit anorèxia. Sempre que he parlat amb altres mares, hem compartit aquest sentiments que, encara que semblen tant durs, la realitat demostra que son bastant comuns. Només quan se n’ha parlat diverses vegades amb persones que no et veuen com a un ésser inhumà sinó com el fruit d’una malaltia  que domina l’entorn, fa que s’estabilitzi  la situació familiar i, sobretot la mare, quan aquesta comença a entendre a la pressió a la que ha estat sotmesa,  és quan entendrà que no és culpable de res i, que en tot cas, serà la malaltia la que hagi  portat a aquests extrems.

Un  temps d’estabilització és bàsic per reformar sentiments i actituds. Compartir-ho amb altres familiars de malalts, fa sentir-se molt més segur d’encertar el camí, per  trobar la manera de veure  que no s’ha d’afavorir la malaltia dels nostres fills, ni permetre les manipulacions que aquesta comporta. Actuar d’una manera segura sense  alterar la manera de dir-ho i intentar parlar als malalts com si no ho fossin i sobretot trobar-nos sense cap càrrec ni culpabilitat. Si aquestes actituds són portades a terme, millora l’entorn familiar i també ajuda a la malalta, que va entenent que no serà tan fàcil fer el que fins ara volia.

No és gens fàcil posar-se a la pell dels pares d’un fill/a que està patint un trastorn alimentari, cada malaltia porta el seu, però en aquest cas, jo diria que és quelcom diferent;  si més no la dita que fa bastants anys interpretàvem a l’Associació Contra l’Anorèxia i la Bulímia: “Totes les malalties ens fan por, menys aquelles que no ho semblen”.  Els malalts no són conscients que estan patint un trastorn mental, estudien o treballen amb certa perfecció i acostumen a tenir una vida bastant normal fora de l’entorn familiar;  i és aquí on la família viu el patiment de pensar en què s’ha equivocat. Només una ajuda per interpretar la malaltia pot reduir aquesta sensació i a la vegada intentar reconduir l’estat  del malalt/a, per arribar a una recuperació.

 J. Forner, mare d’una noia amb diagnòstic d’anorèxia nerviosa

under: General
Tags: , , , , , ,

Anorèxia i família. “Sobrevola la culpa”

Posted by: acab | 19 abril 2011 Comentaris tancats a Anorèxia i família. “Sobrevola la culpa” |

culpa_blogNo teníem cap problema i, de cop, va sorgir la malaltia! Som una família normal, per què a nosaltres?

 Aquestes són frases habituals en famílies on hi ha un trastorn alimentari. No sabeu perquè s’ha originat.

 Per tant, teniu  gran interès en conèixer les causes per les que ha sorgit la malaltia. Us persegueix un pensament aclaparador, en molts dels casos, al pensar que, en el procés d’educar als fills i la seva conducta alimentària,  heu fet alguna cosa malament, que expliqui  aquesta malaltia.

 Està clar que els fills dolen i que la família té com a conducta freqüent, posar-se sota els focus per culpar-se dels problemes dels seus fills. I com que la culpa deambula lliurement pel món…

 La família, generalment, fa tot el que considera millor per a que els seus fills creixin sans i feliços, en aquest procés podeu cometre errors, com qualsevol, però no és suficient per a que es generi un trastorn alimentari.

 Si bé, això això és cert, hi ha certs comportaments familiars que poden influir a l’hora que s’origini un trastorn alimentari: preocupació excessiva per la imatge i les dietes, conductes sobreprotectores que dificulten el desenvolupament, comentaris crítics sobre el cos o el pes.

 Jo els dic, de vegades, a les famílies que tenen un fill amb un trastorn alimentari, que la família ho pot fer tot malament i que el seu fill no caigui en un trastorn alimentari, perquè no és una relació causa-efecte. Hi ha d’haver una predisposició individual i hi ha una influència social important.

De totes maneres, és feina del professional desculpabilitzar a la família, per enfrontar-se al problema amb responsabilitat i evitar ser una influència negativa en el moment actual.

Per això, un adequat comportament familiar requereix que els pares mantingueu una postura de tranquil·litat, ser ferms en les decisions, constants, pacients i coordinar-se amb tota la família i l’equip de professionals.

 D’aquesta manera aconseguirem que la família sigui una influència positiva que ajudi al seu familiar malalt en el procés de recuperació.

 Manuel Antolín Gutiérrez, Psicòleg i terapeuta familiar

under: General
Tags: , ,

« Entrades recents - Entrades antigues »

Categories

Forma part de:
És un projecte de:
xarxanet.org - Entitats i voluntaris per un món millor