header image

PAUTES PER A FAMILIARS DE PERSONES QUE PATEIXEN UN TRASTORN DE LA CONDUCTA ALIMENTÀRIA

Escrit per: acab | 26 juliol 2012 Comments Off on PAUTES PER A FAMILIARS DE PERSONES QUE PATEIXEN UN TRASTORN DE LA CONDUCTA ALIMENTÀRIA |

El paper de la família és important al llarg del tractament en trastorns alimentaris. El nivell d’implicació i col·laboració dependrà de l’edat del pacient, i serà diferent en cada fase del tractament.
En pacients joves es demanarà a la família una participació molt  activa, no només encaminada a l’abordatge del trastorn alimentari, sinó al procés evolutiu en el qual es troba (fomentar l’autonomia, desenvolupar confiança per afrontar canvis). Mentre que en pacients  majors, el seu paper anirà encaminat a orientar-los, a viure independents.
La intervenció familiar en fases primerenques pot ser un instrument d’avaluació privilegiada i un motor de canvi important.

Algunes idees prèvies
– En el tractament dels TCA, no hi ha receptes màgiques, ni pautes
miraculoses per a la família. Cadascuna d’elles és diferent i el que serveix a una, no necessàriament  ha servir a totes.
-La família pot fer coses que ajudin al seu familiar amb TCA,però no ho pot fer tot. És necessari un tractament adequat, la motivació del pacient, etc.

-El paper de la família no hauria de ser guarir al seu familiar, sinó
ajudar-li en el procés terapèutic.
– La família pot fer les coses bé i que la persona afectada no
evolucioni com volem.

-La seva evolució no només depèn de la família, encara que ajuda al procés.

Pautes generals

–      L’actitud serena inspira tranquil·litat. Quan apareix el trastorn solen sorgir nervis i un cert desconcert, fins que no s’inicia un tractament l’ansietat s’apodera amb facilitat de la família. Si es manté en el temps,  fins i tot una vegada iniciat el trastorn, aquesta ansietat provoca lentitud en els avanços o recaigudes.
Per això és necessari deixar pas a la conducta serena i calmada, doncs ens va a permetre adoptar actituds assenyades, pensar abans  d’actuar, no fer-ho per impulsos.

–      La fermesa en les decisions, frena els comportaments  inadequats. Mantenir -se ferms respecte a una decisió presa, sobretot si aquesta decisió està ben pensada prèviament, i considerem que va en benefici del pacient l’ajudarà  a estabilitzar-se.
– El pacient per ser inestable i haver perdut la noció de les quantitats raonables dels menjars, i per tenir molts  temors, tendeix a descontrolar-se amb els menjars (menjar més del compte) o a assumir conductes restrictives (dieta estricta). Per això, requereix límits clars i ferms. L’objectiu és impedir la dramatització, la sensació de malestar sense haver-hi un motiu real, i el fomentar una actitud de victimisme.
Actuar amb fermesa no suposa imposar-se agressivament, sinó persuadir al pacient perquè compleixi un deure, i per a això convé recolzar-se en la seguretat i serenitat del que es diu.

–      La constància l’ajuda a estabilitzar-se. Si les nostres actuacions no són constants. És a dir, si som ferms només si ens trobem bé, o li permetem coses si ens amenacen o fan xantatge. Llavors les nostres pautes no serviran. Per tant, el seguir una mateixa pauta tots els dies, estar tranquils però en guàrdia, permetrà un major ordre i estabilitat en la persona afectada.

–      Amb paciència i pas a pas s’aconsegueixen grans assoliments. És la paraula més repetida pels familiars en els grups de suport. Això suposa resistència, no deixar-se portar per la  provocació dels empipaments, retrets i agressivitat del malalt. També suposa esperar per aconseguir la meta. El camí és llarg i ple d’obstacles, però sabem on ens porta. Les expectatives d’una ràpida solució i el lliurament apassionat que genera un gran desgast, frustració i impaciència en poc temps, no són recomanables.

–      L’actuació coordinada de la família evita la confusió i la manipulació. En ocasions la família no es recolza i recolza en les seves
actuacions, en aquest cas la persona afectada aprofitarà per posar-se del costat del més fràgil, per aconseguir alguna cosa que creu que alleujarà el seu malestar (evitar un menjar, encobrir un vòmit,
estudiar a tota hora). Això fa empitjorar al pacient i genera més conflicte entre la família. La família coordinada evita actuacions dispars i contradictòries. Adopten la mateixa actitud, la més assenyada, de
la qual es beneficia el pacient i li dóna seguretat. Això no significa que la família estigui sempre d’acord amb  l’altre membre, sinó que han de recolzar-se davant de la persona afectada, i quan no estigui, poden mostrar les seves diferències, amb l’objectiu de millorar l’actuació.

–      Família i equip terapèutic han d’actuar junts. En ocasions, per l’escassa consciència de malaltia el pacient sol intentar no anar al metge o a les institucions terapèutiques, de manera que pot anar desqualificant a un o a un altre, fins a lliurar-se del tractament. La família ha de seguir les indicacions dels professionals i si hi ha alguna cosa que li disgusti ha de comunicar-ho amb els responsables del tractament.

–      Estimular les conductes positives i inhibir les negatives. Quan es para esment a una determinada conducta, aquesta es magnifica, i quan s’ignora, tendeix a l’extinció. Si prestem més atenció als comportaments positius del
pacient que als seus aclaparaments i obsessions irracionals, segurament li ajudem a incrementar els seus encerts i a controlar o eliminar conductes inadequades.

– Minimitzar els problemes no ajuda a millorar. Cada símptoma del pacient ha de ser degudament controlat i seguit. No podem creure que perquè el pacient vomita tot el que menja, no passa gens, ja millorarà, a causa del risc físic de  pèrdua de potassi i substàncies essencials per viure. Als símptomes cal donar-los la importància que tenen.

– Negar la malaltia per part d’algun familiar impedeix l’actuació. En algunes ocasions algun membre de la família no es creu la malaltia, per desconeixement o per la creença que són  ximpleries de l’edat i ja se li passarà, o li falta mà dura. Els Trastorns Alimentaris són malalties serioses que necessiten un adequat tractament i un gran suport de la família.

–      Assistir a un grup de suport (amb professionals), a grups d’autoajuda (sense professionals), o alguna cita amb el metge o un altre professional que s’ocupa del tractament, ajudarà a conèixer millor el problema i adquirir una major consciència, per poder ajudar.

Manuel Antolín Gutiérrez, psicòleg i terapeuta familiar.

Classificat en: General

Categories

Forma part de:
És un projecte de:
xarxanet.org - Entitats i voluntaris per un món millor