header image

DESESPERANÇA I SENTIMENTS D’INUTILITAT EN LES FAMÍLIES AMB TCA

Escrit per: acab | 13 abril 2012 Comentaris tancats a DESESPERANÇA I SENTIMENTS D’INUTILITAT EN LES FAMÍLIES AMB TCA |

“Ja no sé què fer amb ell/ella”, “Ho he intentat tot i no serveix de res”.  Aquestes són frases que escoltem amb freqüència a moltes famílies que tenen cura i conviuen amb un familiar amb un trastorn alimentari.

Cal ser conscient que la família no és la que té el poder, o no, de solucionar el problema. Molts pares, sobretot al principi de la malaltia posen totes les seves ganes, temps i recursos per ajudar al seu familiar malalt. Els seus pensaments són “segur que nosaltres podem amb això”, “si jo l’ajudo en tot el que pugui segur que se’n sortirà d’aquesta malaltia”. I quan passa un temps i veuen com n’és de dur el procés, comença la desesperança.

Cal entendre que en el tractament dels trastorns alimentaris hi ha molts aspectes a abordar: uns depenen del pacient, altres són responsabilitat dels professionals que s’ocupen d’ell i altres depenen d’una família que doni suport i col·labori.

Que la família sigui positiva ajuda, i molt, però també que sigui realista a l’hora de plantejar els seus objectius pel que fa a la persona malalta. Intentem transmetre a les famílies que això és com un tren de llarg recorregut i cal intentar no cremar-se en les primeres etapes. Cal dosificar els esforços per no arribar a sentir-se desesperançats o inútils amb tot el que intentem.

De vegades pensem que hem posat en marxa tots els nostres recursos i tot el que ens han ensenyat i que no ens ha servit de res. No ens n’adonem que la persona malalta no està sempre en la mateixa situació dins de la malaltia i que, en qualsevol moment, la seva motivació davant el canvi ens permet posar en marxa recursos que no ens van funcionar potser perquè no va ser el millor moment, però que potser en el futur si ens siguin útils.

De vegades no ens quedarà una altra opció que esperar que alguna cosa canviï en el nostre familiar malalt, el que significa tenir esperança en què això passarà.

Ningú ens ha ensenyat al llarg de les nostres vides què fer quan tenim un familiar amb un trastorn alimentari, per això hem d’anar aprenent a mesura que se’ns plantegen nous reptes i la majoria de les vegades serà amb la tècnica d’assaig-error. Per això, no hem de sentir-nos inútils, doncs, si mirem enrere, gran part del que hem après a les nostres vides ho hem après així.

Manuel Antolín Gutiérrez, psicòleg i terapeuta familiar

Classificat en: General

Categories

Forma part de:
És un projecte de:
xarxanet.org - Entitats i voluntaris per un món millor