header image

Què fer i què no fer

Escrit per: acab | 29 juliol 2011 Comentaris tancats a Què fer i què no fer |

Tot sovint els familiars i amics dels pacients amb anorèxia o bulímia nerviosa, ens consulten perquè acaben de descobrir el problema. No saben com han d’enfocar-ho, on han d’acudir o com convèncer al pacient per que es deixi ajudar.

Hem elaborat, amb la finalitat de donar resposta a les qüestions que més freqüentment ens plantegeu els familiars, un petit decàleg que ens orienta sobre què hem de fer i què no hem de fer, en una situació d’ aquest tipus.

QUÈ FER

1) Pensar que és una malaltia psíquica.
Encara hi ha molta gent que tendeix a pensar que són manies, i que es pot resoldre amb «mà dura».

2) Parlar amb el familiar afectat.
Hem de parlar amb l’afectat amb serenitat, però de forma convincent, que quedi clar que només el volem ajudar. Necessitem l’opinió d’un especialista.

3) Contactar amb el metge de capçalera o psiquiatra.
Aquest tipus de problemes han de ser atesos per un especialista. Però, si no estem segurs del que passa, o el pacient es nega a acudir d’entrada al psiquiatre, el metge de capçalera ens pot orientar i ajudar.

4) Actitud i conducta el més normal possible.
Hem d’intentar que el ritme de vida de la família s’alteri el mínim possible.
Evidentment, mai podrà ser absolutament normal, però intentarem respectar-lo al màxim.
D’aquesta manera evitarem que altres membres de la família (germans, etc,) puguin tenir problemes psicològics secundaris. També li farem les coses més fàcils al pacient.

5) Tenir paciència i constància.
El tractament és llarg, i cal que mantinguem una sèrie de pautes força temps, no gastem totes les energies al principi.

QUÈ NO FER
1) No prendre decisions precipitadament.
No hem de córrer, el problema no es resol en dos dies. És una situació difícil i per tant vol serenitat i pensar abans d’actuar.

2) No «castigar» al pacient.
De vegades, i amb la finalitat d’ajudar al pacient, els familiars poden tenir conductes precipitades, que el pacient viurà com a càstigs. Poden ser coses com prohibir-li sortir de casa, obligar-lo a menjar certes coses o no poder anar al bany sol. Altres vegades pot ser pel to de veu amb què li diem les coses. Hem d’esperar a que l’especialista ens
marqui les pautes d’actuació.

3) No caure en els enganys del pacient, ni autoenganyar-se
La malaltia fa que els pacients tendeixin a enganyar als familiars, al mateix temps que s’enganyen ells mateixos…A vegades, els mateixos familiars volen creure que no passa res i es deixen convèncer pel pacient. Sí ens els creiem no els ajudem, no facilitar tractaments farmacològics pal·liatius o menjars «especials».                                                  Recordem que és una malaltia psíquica, no física, encara que el cos en pateixi les conseqüències.
Si els donem vitamines , complements nutricionals, aquells aliments que ells toleren millor etc.,
Estarem alentint l’acceptació del problema i per tant el tractament correcte.

4) No cal que el pacient accepti el terme anorèxia o bulímia.
No més cal que el pacient accepti, que passa alguna cosa, que no actua com abans, que està nerviós tot sovint, que no rendeix, que es mareja etc. Qualsevol cosa que el porti al metge.
Això crea enfrontaments directes amb els pacients i dificulta que acudeixi al metge.

Dra. Lídia Cuesta.
Psiquiatra

Classificat en: General
Etiquetes: , , , , ,

Categories

Forma part de:
És un projecte de:
xarxanet.org - Entitats i voluntaris per un món millor