header image

Amb l’ajuda dels professionals i molt d’amor i paciència per part nostra estem convençuts que la nostra filla es curarà

Escrit per: acab | 6 juliol 2011 Comentaris tancats a Amb l’ajuda dels professionals i molt d’amor i paciència per part nostra estem convençuts que la nostra filla es curarà |

post 6-6-11La nostra filla ara té quinze anys, fa més d’un any que vàrem començar a veure que alguna cosa li passava, tenia un comportament poc habitual en ella.  Ella, que mai estava malalta, ens trucava sovint des de l’escola dient que l’anéssim a buscar, que no es trobava bé, que se sentia marejada, li feia mal la panxa. Nosaltres la portàvem al pediatra i ens deia que segurament era degut als canvis que comporta l’adolescència i que anéssim  observant-la. Dinava a l’institut dos dies  per setmana, allí menjava poc, ens ho deia ella i les monitores del menjador. Per aquest motiu vàrem decidir que dinaria cada dia a casa, aquesta mesura a ella no li va agradar gens. A casa  dinava i sopava bastant normal, vigilava una mica  les quantitats però menjava de tot i menjava sa, fins aquell punt això ens semblava correcte. Poc a poc va anar dient que no volia esmorzar a casa que la llet del matí se li assentava malament, que ja menjaria l’entrepà a l’escola. Entrepà que poc a poc també vàrem esbrinar que ja no es menjava tot i que se l’emportava. Al mateix temps anava reduint la quantitat dels plats de dinar i sopar, va eliminar completament el berenar, el ritme de menjar era  cada cop més lent i tallava a  trossets molt petits, sempre deixant una mica de restes  escampades pel plat. El seu caràcter anava canviant, cada cop més tancada, trista, irritable sobretot amb els germans, ella que sempre havia jugat molt amb els petits ara no en volia saber res. Les seves opinions cada cop més radicals, o blanc o negre, no hi ha terme mig.

Ella sempre ha estat una nena de caràcter fort però feliç i no ens havia donat mai cap problema.  Té un bon cor,  presumida, alegre, treballadora, molt responsable i exigent amb ella i els altres. Crec, que podria afegir, amb la objectivitat relativa dels pares, que és una nena intel·ligent i maca físicament amb un pes sempre mes  o menys a la mitjana del que correspon per la seva edat i talla, no gaire alta. També molt reservada, li costa molt expressar els seus sentiments i compartir-los.

La vèiem molt canviada: sempre tenia fred (cosa molt poc habitual en ella) , estava trista, algun dia va ser capaç d’expressar-ho plorant desesperadament i demanat ajuda quan insistíem en què havia de menjar. Al principi algunes vegades ho fèiem,  és la reacció natural, però de seguida t’adones que això no funciona així, ara la lògica ja no funciona, veus que  no vas bé, encara es tanca més i menja menys. No la pots obligar a menjar. Què fas????

Aquí vàrem començar el tractament psicològic i encara no li podien diagnosticar anorèxia  perquè no havia  deixat de tenir la menstruació.  Però a partir d’aquest punt la malaltia es va disparar i amb un parell de mesos va caure en picat. Va perdre  pes, en proporció al que ella  era, prima i petita, va significar molt i la regla es va retirar de seguida. Se la veia patir molt, estranya, nerviosa, tenia molt de fred, les puntes dels dits morades, amb un interès fora del normal per cuinar pastissos i galetes que després ella ni tastava. Fins i tot va passar a net amb l’ordinador tot l’arxiu de receptes de casa. Es dedicava molt a  estudiar, sempre ha estat molt estudiosa però ara ho feia més que mai.  Seleccionava cada cop més el que menjava, cada cop més restringit i selectiu. Nosaltres, equivocadament com hem pogut veure després, intentàvem fer-li el que ella demanava  però cada cop era menys variat i  restringit fins al punt que gairebé ni bevia aigua. Això ja va ser definitiu, no només va anar deixant de menjar sinó  també de beure. En aquest punt les analítiques varen sortir malament i ella es desmaiava constantment, no  s’aguantava ni per dutxar-se.  Llavors el metge va decidir que se l’havia d’ingressar. Per nosaltres va ser un moment terrible, pensàvem que això no ens passaria mai, que no li caldria i que podríem evitar-ho, però va ser tot molt ràpid i no hi podíem fer res, no hi havia opció i calia portar-la a l’Hospital Clínic ja que la seva desnutrició era greu. Tant per ella com per nosaltres l’entrada a la unitat d’hospitalització de psiquiatria infantil del Clínic va ser un xoc terrible. Teníem por, molta por. I si no li va bé? I si el fet d’estar en contacte amb altra gent amb altres trastorns la fa sortir pitjor del que ha entrat? I si això després li crea un trastorn encara pitjor? Ella mai havia estat tant de temps aïllada de la família. Aquestes i moltes altres eren algunes de les preguntes que ens fèiem i alhora una gran tristesa de deixar-la allà i allunyar-nos d’ella quan crèiem que més ens necessitava.

Sortosament aquesta sensació va durar poc, tot el personal de la unitat són molt bons professionals i amb molt de tacte ens va ajudar a ella i a nosaltres. Vàrem anar acceptant que era el que ella necessitava en aquell moment i que tant bon punt va entrar allà va començar a menjar i a col·laborar en tot el que li deien. Tenia clar que  volia sortir el més ràpid possible i per això calia menjar. I així ho va fer, va anar pujant de pes de manera constant i les seves millores físiques eren  visibles dia a dia. Ella reconeixia que  tots eren molt correctes amb ella i la tractaven molt bé. La podíem visitar dues hores diàries excepte dos dies a la setmana que no hi havia visita, aquells dies eren eterns per ella i per nosaltres. Les visites eren intenses, ella necessitava i volia el nostre carinyo i suport per agafar forces per seguir lluitant. Durant uns deu dies no va voler veure a ningú més que  a nosaltres, els pares, i poc a poc va voler veure als germans i als avis, però a ningú més. Deia que als altres ja els veuria quan sortís d’allí.  Durant l’ingrés li va anar molt bé escriure cartes; és una de les poques activitats que poden fer i tant la família com els amics la vàrem escriure molt. Ella  es sentia amb  l’obligació de respondre a tothom, això l’ajudava en la lluita i a passar les hores més ràpidament.  Crec que es va sentir molt estimada per tots i ens va correspondre amb les seves cartes i dibuixos.  Cartes plenes de tendresa i esperança que  també ens donaven forces a tots nosaltres. Varen ser dinou dies d’ingrés. A nosaltres ens va semblar moltíssim i a ella encara més, però si intentem ser objectius i mirem al voltant dels que estàvem allí, veiem que no va ser tant. Va anar ràpida i el fet que en cap moment baixés de pes ens va animar molt a tots. Al sortir de l’hospital estàvem eufòrics tots tres. Físicament estava molt millor i sembla que tot anava bé. Tornava a  estar a casa, estar tots  els germans a casa és un fet  que mai hem valorat tant. No obstant, de seguida tornes a tocar de peus a terra… és cert que està bé físicament però el trastorn  encara hi és, l’obsessió es manté i ho veus de seguida que es queda clavada davant d’un plat que es veu incapaç de tastar.

Com que som de fora de Barcelona el seu terapeuta ha considerat que intentaríem evitar l’hospital de dia per no anar i venir cada dia, fet que li impediria a ella seguir anant a l’institut. Li agrada molt anar-hi, trobar-se amb els amics, li agrada estudiar i això li va bé, es distreu i no pensa tant en la seva obsessió pel menjar. D’alguna manera podríem dir que ara estem intentant traslladar l’hospital de dia a casa i un cop per setmana la visita el seu terapeuta del Clínic. És una  lluita llarga i no és fàcil, sobretot per ella que la veiem patir molt.  De vegades perds  la paciència però entre tots dos és més fàcil de portar, quan un cau l’altre l’ajuda i així anem fent.  Costa molt d’acceptar i entendre que la nostra filla, germana, néta, neboda  i amiga està malalta. I ho dic així per que és una feina  dura que fem entre tots, sobretot els pares, però tots ens hi ajuden. En el nostre cas tenim la sort  de no estar sols a casa, el seu germà gran ajuda moltíssim i els petits, tot i que no acaben d’entendre el que passa, estan contents de tenir-la a casa i veure-la més contenta; el fet d’estar físicament millor fa que també es senti més animada a estones i torna a jugar amb ells i està menys irritable.  Pels avis, oncles i amics també és difícil d’entendre però ho fan i ens ajuden molt.  També ajuda molt poder compartir-ho amb professionals sempre tant disposats com els que hi ha a l’ACAB.

Sens dubte és un camí llarg i dur per tots, sobretot per ella, però creiem que estem en el bon camí,  que té un bon pronòstic.  

Amb l’ajuda dels professionals i molt d’amor i paciència per part nostra estem convençuts que es curarà i això la farà ser una persona més forta i més maca encara. I a nosaltres, família i amics  hem d’aconseguir que ens uneixi encara més.

Pares d’una noia amb anorèxia

Classificat en: General
Etiquetes: , , ,

Categories

Forma part de:
És un projecte de:
xarxanet.org - Entitats i voluntaris per un món millor