header image

És possible construir un cel a l’infern: un testimoni d’esperança

Escrit per: acab | 14 juny 2011 | 1 Comentari |

resiliencia

 “No sé com va començar tot perquè aquesta malaltia és el detonant d’un conjunt de coses. Al llarg de la meva vida he tingut moments de tot però en general, ara me n’adono, que no he gaudit de res, he funcionat com una màquina i fent les coses que tocaven o pels altres, no perquè realment volgués, jo mai m’he parat a pensar en mi i mai he sabut què volia fer (…)

(…) El meu dia a dia ara mateix és lluitar constantment contra aquesta malaltia que em tortura a totes hores, fa un temps l’anorèxia havia arribat a ser la meva millor amiga i ara és la meva pitjor enemiga, l’odio!  Hi ha moltes vegades que m’esgoto i se’m treuen les ganes de seguir amb tot aquest patiment perquè em pregunto en moltes ocasions si tot això serveix d’alguna cosa i si algun dia m’ho podré treure del cap. (…) A part de malaltia jo tinc un sentiment molt fort de baixa autoestima, ja el tenia abans de caure amb tot això però ara està bastant agreujat, moltes vegades amb qüestiono si algun dia podré gaudir de les coses i sentir-me bé amb mi mateixa però el que sí tinc clar és que ho vull intentar, ho vull provar perquè allò dolent ja ho conec i no vull viure així tota la meva vida, amargada amb mi i fent patir a les persones que més m’estimen. Els meus pares són els que més estan patint però sense ells jo ara no estaria aquí parlant, ells han lluitat i ho estan fent cada dia però també sóc conscient que estan molt cansats de tot això i que jo he d’aconseguir construir la meva vida amb independència, perquè ara mateix sóc molt dependent sobretot de la meva mare, sempre la vull al meu costat (sona egoista oi?) però és així. Ara he de començar a buscar motivacions per seguir lluitant, arriscar-me per tenir una vida de veritat i poder-la afrontar com tothom. He de partir de zero com si amb 32 anys tornés a néixer, ara estic molt sola i m’encantaria tenir amics i gent per poder començar a fer coses però ara em toca conèixer com és la Marta realment i estimar-me perquè si no, no podré estar bé mai amb ningú ni enlloc (…).

(…) He decidit vèncer l’anorèxia i d’aquí uns dies ingressaré de nou per acabar d’una vegada amb aquest malson”.

Aquests són alguns dels fragments del testimoni que ens va oferir la Marta el passat dilluns 6 de juny a l’ACAB en el marc de la taula rodona: “Reeixir davant un trastorn de la conducta alimentària”. Després del testimoni de la Marta que va ajudar molt a entendre com se sent una persona que pateix un trastorn de la conducta alimentària i les ganes que té de superar-lo, en Jordi Grané, filòsof i professor de la Universitat Autònoma de Barcelona, ens va parlar de la Resiliència, de la capacitat de sobreposar-se a les adversitat i sortir-ne transformat. I quan parlava de resiliència ho feia des de l’esperança i transmetent un missatge clau: tots i totes podem ser resilients. Tots i totes podem superar les adversitats que poden aparèixer en el nostre camí i tenim el poder de canviar les coses.  A través de testimonis de vida de persones que han afrontat greus adversitats sobrevingudes, va assenyalar la importància de l’esperança per aconseguir tirar endavant i  sortir-ne transformat. En Jordi Grané va assenyalar també el poder que poden arribar a tenir les paraules: per construir un futur diferent, esperançador, o al contrari, per destruir la capacitat de projectar-se com a persona capaç de superar situacions difícils.

Tu pots!: aquest és el missatge central que resumiria l’exposició que varen fer tant la Marta com en Jordi Grané.  

Si voleu obtenir més informació podeu consultar el seu darrer llibre “La resilencia, crecer des de la adversidad” d’ Anna Forés i Jordi Grané, Plataforma Editorial o bé contactar a través del seu correu electrònic:  jordi.grane@uab.cat

Cristina Carretero Jardí, psicòloga

Classificat en: General
Etiquetes: , , , , , ,

Categories

Forma part de:
És un projecte de:
xarxanet.org - Entitats i voluntaris per un món millor