header image

La malaltia a casa: un procés d’aprenentatge per a la família

Escrit per: acab | 13 maig 2011 | 1 Comentari |

foto post Leonor Costa v2Quan a casa teva hi tens un familiar malalt, tota la família s’implica per tal que aquest malalt se senti acompanyat , compartint la seva malaltia, intentant fer-li menys feixuga i, d’alguna manera, fent  tot allò per tal que se senti feliç i tranquil per ajudar-lo a superar el tràngol que tota la família comparteix.

Quan en una família hi ha un malalt de trastorns de la conducta alimentària (anorèxia o bulímia), el problema es magnifica: el malalt no té consciència de malaltia, el seu caràcter es torna agressiu i tot el que la família diu o fa, serveix per desunir l’estat natural d’aquesta,  que comença a preguntar-se què ha fet malament. Aquest estat d’angoixa, sobretot pels pares, que gairebé no entenen què està passant, porta a un malestar constant que de mica en mica es va convertint en un greu sentit de culpabilitat, principalment per la mare.

Aquesta culpabilitat va creixent quant la persona malalta encara no te voluntat per curar-se, l’actitud d’aquest vers la mare és retreure-li constantment tot el que ella vol redreçar, amb mal humor, amb crits o, si més no, amb paraules per intentar demostrar, que només ell té la raó.  El malalt sap molt bé com pot manipular a la mare i aquesta pot començar a pensar que no sap ni entendre al fill/a i que tot ho fa malament.   L’estimació  de la mare vers el fill/a es  torna extremadament sobreprotectora, intentant demostrar al malalt que col·labora  amb el que ell vol però, malgrat això, el fill/a encara manipula més.  El sentiment  d’impotència i culpa, va germinant  fent que la convivència sigui extremadament difícil.

Es difícil explicar com se sent la mare: per una banda se sent aïllada de la resta de la família, té una por extrema a enfrontar-se amb el malalt  i l’angoixa de pensar que ella és responsable del que està passant no la deixa viure. Potser seria una manera de donar-ho a entendre, el remarcar que juntament amb la por que sent sempre que s’enfronta amb el  fill/a, és també el  fort dolor intens al pit que va perdurant tot el dia i la nit; la malaltia del fill/a, va traspassant a la mare d’una manera també malaltissa i que no acaba d’entendre, no sap com resoldre el problema ,cada vegada desitja veure menys al fill/a, i fins i tot pensa que, donat que aquest no vol ni desitja curar-se, seria millor marxar del seu entorn i no veure-la mai més.

Aquest pensaments, són freqüents en totes les mares, la qual cosa,  porta a diferents reaccions: o dirigir-se a un especialista que l’ajudi  a treure’s aquesta culpabilitat  i entendre la malaltia, o bé a grups d’ajuda mútua on comparteixi amb altres pares la seva angoixa. 

Sóc mare d’una noia que ha patit anorèxia. Sempre que he parlat amb altres mares, hem compartit aquest sentiments que, encara que semblen tant durs, la realitat demostra que son bastant comuns. Només quan se n’ha parlat diverses vegades amb persones que no et veuen com a un ésser inhumà sinó com el fruit d’una malaltia  que domina l’entorn, fa que s’estabilitzi  la situació familiar i, sobretot la mare, quan aquesta comença a entendre a la pressió a la que ha estat sotmesa,  és quan entendrà que no és culpable de res i, que en tot cas, serà la malaltia la que hagi  portat a aquests extrems.

Un  temps d’estabilització és bàsic per reformar sentiments i actituds. Compartir-ho amb altres familiars de malalts, fa sentir-se molt més segur d’encertar el camí, per  trobar la manera de veure  que no s’ha d’afavorir la malaltia dels nostres fills, ni permetre les manipulacions que aquesta comporta. Actuar d’una manera segura sense  alterar la manera de dir-ho i intentar parlar als malalts com si no ho fossin i sobretot trobar-nos sense cap càrrec ni culpabilitat. Si aquestes actituds són portades a terme, millora l’entorn familiar i també ajuda a la malalta, que va entenent que no serà tan fàcil fer el que fins ara volia.

No és gens fàcil posar-se a la pell dels pares d’un fill/a que està patint un trastorn alimentari, cada malaltia porta el seu, però en aquest cas, jo diria que és quelcom diferent;  si més no la dita que fa bastants anys interpretàvem a l’Associació Contra l’Anorèxia i la Bulímia: “Totes les malalties ens fan por, menys aquelles que no ho semblen”.  Els malalts no són conscients que estan patint un trastorn mental, estudien o treballen amb certa perfecció i acostumen a tenir una vida bastant normal fora de l’entorn familiar;  i és aquí on la família viu el patiment de pensar en què s’ha equivocat. Només una ajuda per interpretar la malaltia pot reduir aquesta sensació i a la vegada intentar reconduir l’estat  del malalt/a, per arribar a una recuperació.

 J. Forner, mare d’una noia amb diagnòstic d’anorèxia nerviosa

Classificat en: General
Etiquetes: , , , , , ,

Categories

Forma part de:
És un projecte de:
xarxanet.org - Entitats i voluntaris per un món millor