header image

“Amb llum pròpia”: parlen les dones que van patir un TCA i se’n van sortir

Posted by: acab | 15 desembre 2014 Comentaris tancats a “Amb llum pròpia”: parlen les dones que van patir un TCA i se’n van sortir |

veronicaFa ja uns mesos l’ACAB va posar en marxa el bloc “Amb llum pròpia”, un bloc creat i dirigit per persones ex-afectades per un trastorn de la malaltia en el que parlen sobre la seva experiència des d’un discurs positiu i esperançador pel que fa a la recuperació d’un trastorn de la conducta alimentària.

L’ànima de “Amb llum pròpia” són 6 dones: l’Ester, la Mª Àngels, la Glòria, la Laura, la Cèlia i la Verònica. Totes elles van afegint post al bloc narrant una part de la seva historia i de la seva recuperació. L’objectiu d’aquest bloc és crear un espai a la xarxa on persones que han superat un trastorn de la conducta alimentària parlin des del present i des del seu benestar actual, animant a persones afectades i els seus familiars a creure que la recuperació és possible i animant-los a que demanin ajuda. Recordem que un 70% de les persones afectades per un trastorn de la conducta alimentària es recuperen. La única condició per aconseguir-ho és que la persona afectada faci un tractament amb metge i psicòlegs especialitzats.

“Amb llum pròpia” també permet interactuar amb les blocaires deixant comentaris en els seus post. Us recomanem llegir els diferents post que s’han publicat al bloc “Amb llum pròpia”, ja que pot resultar-vos útil a l’hora d’entendre alguns aspectes de la malaltia i, sobretot, a veure que aquestes malalties tenen sortida. Esperem que la lectura d’aquest bloc us resulti interessant i, sobretot, que us transmeti un missatge d’esperança i força davant la malaltia.

Clicant sobre el següent enllaç podeu accedir al bloc: Amb llum pròpia

under: General
Tags: , , , , , , , , , , , , , ,

Vèncer l’anorèxia és més fàcil en família

Posted by: acab | 4 novembre 2014 Comentaris tancats a Vèncer l’anorèxia és més fàcil en família |

familia

El diari ABC ha escrit un article en el que fa referència a un estudi realitzat per l’Escola de Medicina de la Universitat d’Stanford que defensa que és més fàcil sortir de l’anorèxia amb la implicació de la família que sense aquesta. L’estudi investiga el resultat de dues intervencions implicant a la família: primer, ensenyar als pares a ajudar als fills/es a menjar, i segon, ajudar als pares a resoldre els conflictes familiars.En aquells casos en els que la família havia format part activa del tractament els/les pacients van necessitar menys temps d’hospitalització i la seva recuperació va ser més ràpida i efectiva.

Observant els resultats d’aquest estudi sembla que val molt la pena comptar amb la família com a recurs terapèutic important. L’ajuda que la persona afectada rep per part de persones emocionalment significatives, com poden ser els pares, té un impacte molt positiu en la seva recuperació.

Què vol dir implicació per part de la família?

  • Que la família rebi informació sobre què són els TCA.
  • Que la família rebi pautes sobre com actuar i gestionar situacions habituals derivades del TCA com, per exemple, discussions entre els familiars.
  • Que la família rebi suport psicològic per a ells, per a que puguin gestionar de la forma més positiva possible les emocions i sentiments derivats de la situació.

A l’ACAB realitzem diverses activitats per a famílies amb l’objectiu de donar-los aquestes pautes i aquest suport per a que puguin formar part activa de la recuperació del seu fill/a. Si voleu més informació sobre aquestes activitats clíqueu en el següent enllaç: Què poden fer els pares?.

Per accedir a l’article original del diari ABC clíqueu aquí.

under: General

“Aprens que ajudaràs més la teva filla si estàs bé”. Rosa Calvet, membre de l’equip d’ACAB

Posted by: acab | 16 setembre 2014 Comentaris tancats a “Aprens que ajudaràs més la teva filla si estàs bé”. Rosa Calvet, membre de l’equip d’ACAB |

Rosa CalvetEl darrer mes de juliol El Periodico va entrevistar a la Rosa Calvet, membre de l’equip de l’ACAB des de fa més de 15 anys. En l’entrevista explica la seva experiència, com treballa l’ACAB, què necessita la gent que hi demana ajuda i la necessitat de, per exemple, entendre la malaltia o aprendre que és important cuidar-se a un mateix per ser capaç d’ajudar la persona afectada a la malaltia.

A continuació compartim l’entrevista completa, molt interessant i emotiva:

“Aprens que ajudaràs més la teva filla si estàs bé”

(Transcripció literal de l’entrevista realitzada per Catalina Gayà)

¿Quan arriba a l’associació?
-El 1999. La meva filla tenia un trastorn de la conducta alimentària. Vaig trobar un tríptic a la farmàcia i hi vaig trucar perquè m’expliquessin com podia reconduir la situació que tenia a casa. Aquesta associació té més de 20 anys, la van fundar famílies que tenien els seus fills a l’Hospital Clínic.

¿Hi truca qui pateix el trastorn de la conducta alimentària o també els familiars?
-Hi ha de tot, i atenem tant els uns com els altres. El que passa és que és diferent: la persona afectada ha de trobar la solució als serveis mèdics. A l’associació, troba suport per arribar a aquests serveis i resoldre la problemàtica.

¿I les famílies?
-Tenim grups de suport per a familiars. Del que es tracta és d’anar entenent la malaltia: saber com pensa la persona afectada, veure què li està passant i també aprendre a cuidar-te.

¿Com a familiar?
-Sí.

¿A què es refereix amb “entendre aquesta malaltia”?
-Entendre que estem parlant d’una malaltia mental, i que el problema és el que s’amaga darrere: des de problemes d’autoestima fins a obsessió per la perfecció, per exemple.

Segueixi
-Com a familiars, el primer discurs que fem és que la nostra filla necessia menjar…I això no serveix. S’ha d’aprendre a acostar-se des d’un punt de vista més emocional a la persona afectada. Poder connectar amb el seu dolor (Silenci). I veure que, com a mare, també sents molt dolor. Quan tens un fill malalt, sigui de la malaltia que sigui, no et planteges que estàs malament i que necessites parar, adonar-te’n i cuidar-te per, així, poder ajudar el teu fill.

I si para, ¿què passa?
-Et pots adonar del que estàs fent, i què està bé i què està malalment. No significa que siguis bo o dolent. Fas el que saps, però no sempre és el més convenient. Això és el que aprenem en els grups de suport. Reconèixer que tens incapacitats com a familiar i veure quina actitud pots tenir per afavorir que el teu fill o la teva filla pugui adonar-se del problema que té i pugui posar-hi remei…

Posi-me’n un exemple.
A vegades, volem curar-la nosaltres: tu decideixes els recursos, tu decideixes on la portes…actues com si fossis la malalta. I qui hi ha de decidir que vol curar-se és ella. Has d’arribar a entendre que no has d’anar al davant, hi has d’anar al costat o, fins i tot, al darrere…

És dur.
-Molt dur. Ho has d’aprendre i és un procés. A mi em va costar de quatre a cinc anys entendre-ho (Silenci). Moltes vegades les persones que pateixen aquesta malaltia no han estat rebels, tenen una gran capacitat intel·lectual…I, de sobte, el teu fill es transforma en una persona que no té res a veure amb la que coneixies fins aleshores. Poder venir a un lloc que t’expliquin què està passant i que t’ajudin a pair aquests canvis és d’agrair.

¿La van escoltar com a persona?
-Sí. Jo em vaig sentir acompanyada com a persona, com jo mateixa. Vaig poder expressar els meus sentiments, encara que fossin contradictoris. Com a mare, ets un element imprescindible en el procés de recuperació de la teva filla, però amb tot això pateixes molt.

I el cuidador ha de cuidar-se.
-Quan estàs immersa en el problema, no ets conscient que estàs malament. Entendre que ajudaràs més la teva filla si estàs bé és molt important.

Aprofitem per felicitar la Rosa i agrair-li la feina que fa a l’ACAB. Gràcies Rosa!

Per accedir a l’edició on-line de l’entrevista clíqueu en el següent enllaç:

“Aprens que ajudaràs més la teva filla si estàs bé”

 

under: General
Tags: , , , , , , , , , , , , , , , ,

Dubtes freqüents respecte el tractament dels TCA

Posted by: acab | 25 abril 2014 Comentaris tancats a Dubtes freqüents respecte el tractament dels TCA |

dudaAquesta entrada al bloc la farem servir per tractar els dubtes que sovint molts pares tenen respecte al tractament dels TCA. Quan en una família apareix aquest diagnòstic és natural que apareguin moltes preguntes relacionades amb els professionals i el tractament que la persona afectada rebrà i per això respondrem, a continuació, algunes de les preguntes que molt habitualment ens fan els pares en les seves visites a l’ACAB.

  • En què consisteix el tractament dels TCA?: 

Els objectius del tractament dels TCA són els següents (segons la guia pràctica de clínica sobre els TCA del Ministeri de Sanitat i Consum):

  1. Restaurar i normalitzar el pes i l’estat nutricional, així com tractar les possibles complicacions físiques derivades per la malaltia
  2. Proporcionar educació sobre patrons alimentaris i nutricionals sans
  3. Modificar/Millorar el malestar psicològic derivat del TCA: pensaments, actituds, sentiments, emocions, comportaments perjudicials, etc. A través de teràpia psicològica
  4. Afavorir el recolzament familiar i proporcionar assessorament i teràpia a la família quan sigui necessari
  5. Prevenir recaigudes

El tractament dels TCA es pot dividir en tres fases:

  1. Ingrés 24 hores: Destinat a aquells casos en els que existeix risc vital per a la persona com, per exemple, un infrapès greu, una freqüència de vòmit elevada, conductes autolítiques i/o suïcides, entre d’altres. No tothom que pateix un TCA necessita un ingrés
  2. Hospital de dia: Destinat a persones afectades que presenten un grau de simptomatologia greu/moderat i que necessiten assistència diària.
  3. Ambulatori: Dirigit a persones que per la seva situació poden beneficiar-se d’una teràpia basada en una o dos sessions setmanals.
  • Quant dura el tractament?:

Aquesta pregunta no té una resposta concreta perquè depèn molt de cada cas. El que sí us podem dir és que es tracta de tractament llargs, que en molts casos necessita un total d’anys tenint en compte tota la seva durada i que, per tant, és necessari carregar les piles de paciència i constància.

  • En el centre on hi és el meu fill/a ingressat/da no tinc accés a parlar amb ell/a cada cop que vull, és normal?

Sí, els centres de tractament de TCA que ofereixen ingrés 24 hores porten a terme un règim de trucades i visites restringit amb l’objectiu de que la persona afectada es concentri en el tractament i  pugui sortir-se’n adequadament. La incorporació a la seva vida quotidiana, relacions familiars i socials, i activitats es fa de manera progressiva per assegurar que sigui satisfactòria. Però tot i que l’accés a parlar amb la persona afectada sigui restringit, la possibilitat de parlar amb els professionals és oberta sempre, de manera que qualsevol dubte sobre com està la persona pot ser resolt parlant amb els seus terapeutes.

  • Els professionals no permeten al meu fill/a saber el seu pes i la talla de roba que porta, és normal?:

Sí, és normal. Aquesta pauta es porta a terme per ajudar a la persona a eliminar pensaments perjudicials relacionats amb el pes i la imatge i se li dóna l’oportunitat de desenvolupar nous pensaments, en un context terapèutic, més saludables i beneficiosos.

  • El meu fill/a no pot trial el que menja, ni tampoc la quantitat, ni tan sols opinar-hi, és normal?:

Sí, és normal. Es fa amb l’objectiu d’eliminar pensaments i emocions negatives vers el menjar a través de l’exposició directa a aquest.

  • El meu fill/a sempre ha fet esport i amb el tractament li han retirat, és normal?:

Sí, és normal. Es fa per diversos motius. Per exemple, quan la persona afectada està en infrapès es limita l’activitat física per tal de que recuperi el pes que necessita. L’esport també es limita quan la persona l’ha fet servir de manera compulsiva amb l’únic objectiu de controlar el pes, per tal d’ajudar a la persona a restablir una pràctica esportiva saludable, no vinculada al TCA.

  • Quins professionals li han de fer el tractament?:

Els professionals implicats en el tractament dels TCA són diversos: psiquiatres, psicòlegs, infermers, educadors, metges i auxiliars. Tots el equips i professionals de la salut mental poden resultar útils a persones que pateixen TCA, però des d’ACAB us recomanem que el tractament estigui realitzat per professionals especialitzats en TCA, donat que són els que coneixen amb major profunditat la malaltia i els que recullen millors resultats. Si voleu conèixer quins són aquests recursos especialitzats, tant a nivell públic com a nivell privat, contacteu amb l’ACAB trucant al 93 454 92 75, enviant un correu electrònic a acab@acab.org i/o visitant-nos a la nostra seu al carrer Mallorca, 198, principal 2ª de Barcelona.

 

under: General

En aquesta entrada al bloc m’agradaria reflexionar sobre un tema inherent al rol que la dona es veu pressionada a assumir en la societat actual i que té molt a veure, per desgràcia, amb el desenvolupament dels trastorns de la conducta alimentària. Aquest tema és el tractament que fan els mitjans de comunicació vers la dona. Penso que seria d’una ingenuïtat extrema no percebre com, els mitjans de comunicació, les pel·lícules, les sèries de TV i les novel·les de caire comercial que a tants lectors  arriben, i sovint d’una edat encara tendre, redueixen el paper de la dona al món a un simple cos, a un objecte de carn i ossos, l’existència del qual és, casi exclusivament, delectar la mirada dels homes i convertir-se en una tinença material per l’home.

Reduir la dona a un objecte per ser contemplat és injust, cruel i, sobretot, violent. Violent d’una manera implícita, sibil·lina i pèrfida.  Violent perquè fa mal a les dones, tant les que pateixen un TCA com les que no. Valorar a algú només, o principalment, pel seu aspecte físic és tan injust i discriminatori com discriminar a algú pel seu color de pell. Les dones es mereixen (ens mereixem) que se les valori per la persona que son, és a dir, per com pensen, per com senten i per com actuen, però no per com és el seu aspecte físic, bona part del qual depèn, bàsicament, d’un factor genètic, o sigui, d’una cosa que ni es tria ni es pot canviar fàcilment. Reduir la dona a un objecte suposa una discriminació amb efectes perjudicials per la seva autoestima, tant si la discriminació es fa en to positiu com en to negatiu, ja que tant injust és infravalorar una dona per no considerar-la atractiva físicament com sobrevalorar-la, i admirar-la (com es fa en el cas de les models, actrius, presentadores de TV, etc), pel simple fet de tenir un físic que es pugui considerar atractiu.

Però la crítica no es queda aquí, perquè asfixiar la dona a ser només una imatge fa mal, però que aquesta imatge sigui del tot inabastable per a la majoria de dones fa encara més mal. Resulta que en aquesta societat actual, les dones, per poder figurar al món, han de pagar un peatge, el peatge de tenir una determinada imatge. I resulta que aquest peatge és molt car, perquè implica convertir-se en una esclava de la imatge, sotmetent-se a dietes impossibles i perjudicials per la salut, i esforçant-se, molts cops amb un patiment innecessari, per tenir un físic que, en realitat, només es pot aconseguir amb instruments com el photoshop.

Podria fer una llista interminable d’exemples on podem observar aquesta violència cap a la dona per part dels mitjans de comunicació, així que només em remetré a un de molt recent i actual: la bufetada que ens donar la marca MANGO incloent la talla 40 dintre d’una línea de roba de talles grans. I la segona bufetada que ens ha donat fent desfilar models de la talla 40 com a exemple de talla gran en la seva desfilada de presentació de la línea Violeta a la 080 Fashion Week, que té lloc durant aquests dies a Barcelona. No oblidem el detall de que aquesta desfilada va obrir el festival, i després va tenir lloc la desfilada de les diferents col·leccions per la tardor-hivern 2014, encapçalada per una coneguda model brasilera, popular per desfilar en la tant idealitzada desfilada de Victoria Secret. És a dir, podríem dir, que després de la desfilada de la línea Violeta, va iniciar la desfilada “de veritat”. Com comentava anteriorment, violència implícita, sibil·lina i pèrfida.

Després d’aquesta crítica sobre el tractament injust que fan els mitjans de comunicació vers la dona, us recomano, i molt, que veieu aquest vídeo, en el que podem escoltar l’interessant discurs de Jean Kilbourne, autora i conferenciant , coneguda pel treball que fa denunciant el tractament de la imatge femenina pels mitjans de comunicació.

Link al video:

Killing Us Softly (Mantant-nos Suaument)

under: General
Tags: , , , , , , ,

Propòsit pel 2014: mantenir la calma

Posted by: acab | 30 desembre 2013 Comentaris tancats a Propòsit pel 2014: mantenir la calma |

Estrenem any nou i amb aquest els propòsits que freqüentment apareixen amb la il·lusió de millorar la nostra pròpia autocura (deixar de fumar, fer esport, aprendre un idioma, practicar una afició oblidada….) amb l’objectiu d’accedir a una millor qualitat de vida. En el cas d’uns pares que s’enfronten al TCA d’un fill/a, un possible bon propòsit pel nou any seria intentar mantenir la calma en la lluita contra la malaltia, ja que tot i que en certs moments pot resultar molt difícil, mantenir la calma serà la millor arma contra el TCA. La calma ens permetrà no només enfrontar-nos amb més força a la malaltia, sinó que també ens permetrà sentir-nos més animats i serens, tenint així un millor dia a dia. A continuació oferim algunes pautes que poden facilitar-nos carregar el sac de la paciència i la calma:

  • Informeu-vos sobre els trastorns de la conducta alimentària i sobre el tractament d’aquests. Ho repetim sovint perquè és realment útil tenir informació tècnica i concreta sobre la malaltia. Conèixer els trastorns alimentaris ens permetrà entendre què li passa al nostre fill o filla, com se sent, què pensa, quines angoixes té, etc. Tenir coneixement sobre la malaltia també ens facilitarà fer un exercici d’empatia amb el nostre fill o filla i sentir-nos una mica més a prop d’ell o ella. Per una altra banda, estar informats sobre el trastorn alimentari rebaixarà el nivell d’incertesa perquè podrem anticipar situacions pròpies de la malaltia i estar-ne una mica millor preparats.
  • Busqueu suport emocional per part d’altres persones. No silencieu el vostre propi patiment, busqueu alguna persona de confiança amb la que tingueu l’oportunitat de parlar i desangoixar-vos. Aquest confident pot ser un familiar, un amic, un professional de la salut mental o pot ser tot un grup de persones de confiança com és el cas dels grups d’ajuda mútua com el GAM de pares de l’ACAB. Recordem que hi ha estudis que demostren que el simple fet d’explicar-li en veu alta a algú de la nostra confiança les nostres preocupacions té efectes beneficiosos en el grau d’angoixa relacionada amb aquestes preocupacions.
  • No descuideu la parella ni els altres fills. És freqüent que davant del TCA els pares s’avoquin tant a sobre del problema que pràcticament oblidin que ells dos tenen una relació pròpia. Penseu que restar atenció a la parella per donar-li a la persona afectada no repercutirà en un millor èxit en la lluita contra la malaltia. Més aviat al contrari, si descuidem la parella, el nivell d’estrès familiar pot incrementar-se i aquesta tensió pot actuar com a factor de manteniment del TCA. Així que intenteu trobar el moment per dedicar-li atenció a la parella. Procureu tenir converses d’altres temes no relacionats amb el TCA i animeu-vos a fer activitats junts que us ajudin a desconnectar una estona dels problemes com, per exemple, anar al cinema o sortir a sopar amb uns amics. Tot això també ho hem de tenir en compte amb els altres fills si en tenim. Els hem de donar l’atenció que necessiten i fer-los sentir que hi ha moments familiars més enllà de la malaltia.
  • Busqueu alguna activitat que us agradi i us permeti descansar i desconnectar del patiment. De la mateixa manera que el nostre cos necessita dormir per recuperar forces, el nostre cervell necessita desconnectar dels problemes per poder tornar a concentrar-se en aquests més tard i amb més energia. Activitats tan senzilles com cosir, llegir una novel·la o practicar algun esport es poden convertir en excel·lents refugis en els que poder descansar i recuperar forces.

Des d’ACAB us volem desitjar un feliç 2014!

under: General
Tags: , , , , , , , , , , , , , , ,

Nadal i TCA

Posted by: acab | 11 desembre 2013 Comentaris tancats a Nadal i TCA |

S’apropa el Nadal i amb aquest una època plena de reunions familiars en les que el protagonista és el menjar, donant lloc a àpats que sovint són excessius i que, en el cas d’una familia que està lluitant contra un TCA, poden resultar realment difícils. El Nadal és un moment de l’any en el que podem experimentar moments positius, com fer vacances, reunir-nos amb familiars i amics, gaudir de fires i espectacles culturals, etc.  Però totes aquestes situacions poden resultar molt estressants per a algú que està patint un TCA i per a la seva família. Augmenta l’exposició a aliments “prohibits” com els dolços, torrons, etc, i augmenta en un contexte absolutament familiar, també es passa més temps junts i es fan més plans socials i familiars, com comprar regals i preparar menús. Tot això pot incrementar l’estrés familiar i la tensió entre la persona afectada i els seus membres. A més, el Nadal és una època en la que es tanca un cicle, l’any 2013 en aquest cas i, per tant, es fa repàs i valoració del que s’ha aconseguit i del que no, al mateix temps que es defineixen els objectius pel proper cicle, el 2014. En un moment com aquest, de tancament i re-entrada, algú que passa per un TCA pot sentir-se bastant angoixat.  El paper de la familia pot ser clau a l’hora de viure el Nadal i ajudar a la persona a “sobreviure” a aquestes festes.

Què és el que pot fer la família durant el Nadal?

  • Celebreu el Nadal de la forma tradicional, és a dir, preparant un àpat especial, però doneu prioritat als plats i postres més saludables i modereu la quantitat d’aliments de més contingut calòric, com turrons, dolços, embotits, patés, etc.  Si ens excedim amb aquests aliments, pot ser que la persona afectada se senti molt angoixada.
  • No pressioneu a la persona afectada, doneu-li marge i no permeteu que el TCA espatlli el Nadal convertint el menjar en una eïna de discussió. Recordeu que és un moment especialment complicat per a algú que pateix un TCA, intenteu ser comprensius i fer-li costat sense asfixiar-la.
  • Si està fent tractament, parleu amb els seus terapeutes per a que us donin pautes concretes sobre com fer els àpats i com gestionar les reunions familiars.
  • Procureu centrar l’atenció i el protagonisme en les trobades familiars, converses i relacions socials en lloc de centrar-la en el menjar. Aprofiteu aquestes situacions per passar una bona estona en familia, deixant en segon pla el menjar.
  • Feu servir un estil de comunicació tranquil i intenteu controlar les respostes brusques i el descontrol dels nervis, intenteu esbrinar quina emoció hi ha al darrera d’aquestes respostes.
  • Eviteu parlar i fer masses comentaris sobre el menjar, sobre el pes i sobre fer dietes després del Nadal. I, per una altra banda, afavoriu l’expressió de emocions i sentiments tant per part de la persona afectada com de la resta de familiars.
  • No us marqueu unes expectatives excessivament elevades sobre com ha d’anar el Nadal i no us exigiu en excés, feu les coses de manera relaxada i permeteu-vos la possibilitat d’equivocar-vos, com es pot equivocar tothom.
  • Recordeu que el millor que pot fer la família per afavorir la recuperació de la persona afectada és conservar la calma, així que intenteu mantenir-vos tranquils i busqueu el suport d’algú que us pugui escoltar a vosaltres també.

Des d’ACAB us volem fer arribar molts ànims  i  desitjar-vos unes bones festes.

Bon Nadal i Feliç 2014!

under: General

La Importància De No Deixar-nos Endur Per La Impaciència

Posted by: acab | 22 octubre 2013 Comentaris tancats a La Importància De No Deixar-nos Endur Per La Impaciència |

Quan uns pares es troben en la situació, tan difícil, de tenir un fill o filla que pateix un TCA, fan tot el possible per intentar ajudar-lo a sortir de la malaltia. La resposta natural d’uns pares davant d’un problema com el TCA és sentir-se molt angoixats i impacients per aconseguir treure el seu fill de la malaltia. Però sovint succeeix que aquesta angoixa i impaciència per ajudar la persona afectada, tot i ser actituds naturals i pròpies d’uns pares que volen el millor pel seu fill o filla, poden resultar contraproduents a l’hora de donar les passes correctes en la lluita contra el TCA. I per què, tot i ser naturals, poden resultar l’angoixa i la impaciència contraproduents? Perquè si ens deixem arrossegar per aquestes emocions correm el risc de precipitar-nos en la presa de decisions importants i/o mostrar-nos amb una actitud desesperada i descontrolada davant el fill o filla afectat.  Si uns pares es troben en aquesta situació, sentint-se desbordats per l’angoixa i la impaciència, les millors pautes que poden rebre són les següents:

  •  Tot i que és important donar-se permís per sentir les emocions pròpies d’una experiència dura com tenir un fill amb TCA, és necessari intentar controlar aquestes emocions. És a dir, tot i que hem d’acceptar que és natural sentir-se angoixat i impacient per ajudar-lo, val la pena intentar fer un exercici de reflexió i mantenir la calma per evitar que aquestes emocions ens desbordin i ens facin prendre decisions precipitades. Un exemple pràctic: Sovint la persona afectada, manipulada pel TCA, sol·licita un canvi de centre o de tipus de tractament.  És important parar-se a reflexionar sobre si això que ens demana la persona afectada és realment convenient o si es tracta d’una expressió pròpia de la malaltia. Si es tracta d’això últim, una expressió pròpia i freqüent de la malaltia, i accedim a aquesta petició deixant-nos endur per la impaciència de trobar la solució al TCA, podríem estar, en realitat, accedint a la voluntat de la malaltia i, per tant, hauríem perdut una pols contra aquesta.
  • Recordem que davant qualsevol dubte, tenim a l’abast tot un ventall de professionals experts en TCA que ens poden orientar en moments de desesperació oferint-nos informació sobre la malaltia i les pautes correctes per guanyar la batalla contra aquesta. De fet, rebre informació sobre els TCA i suport emocional durant el tractament del nostre fill o filla actuen com a factors de bon pronòstic. Tant als centres públics com privats especialitzats en TCA, com des de l’ACAB us podem oferir aquesta orientació tan necessària com positiva per poder afrontar el TCA. Des d’ACAB, més concretament us podem oferir el Grup d’Ajuda Mútua per pares i mares d’un/a afectat/da per un TCA, el programa de formació a famílies i el servei d’orientació i informació a través de visites individualitzades.
under: General
Tags: , , , , , , , , , , ,

Curs Per Famílies: Quan els Trastorns Del Comportament Alimentari Entren A Casa

Posted by: acab | 3 octubre 2013 Comentaris tancats a Curs Per Famílies: Quan els Trastorns Del Comportament Alimentari Entren A Casa |

Un cop acabat l’estiu, l’ACAB reprèn la seva activitat habitual i, a més del grup d’ajuda mútua per a pares i mares d’una persona afectada per un TCA, també inicia el programa de formació a famílies amb la realització de cursos i tallers monogràfics dirigits a pares i mares.L’objectiu d’aquestes activitats és proporcionar a les famílies que han de conviure amb una persona afectada per un TCA pautes i consells per poder gestionar correctament la malaltia des de casa. Una actitud serena i assertiva per part dels pares pot afavorir positivament en la recuperació de la persona afectada.La manera d’ aconseguir aquesta actitud serena i assertiva és rebent informació sobre la malaltia i pautes concretes per fer-ne front.Ambaquest objectiu l’ACAB realitzarà el proper dissabte 19 d’octubre, de 10 a 13 hores,el “Curs per Famílies: Quan Els Trastorns Del Comportament Alimentari Entren A Casa.” Els punts principals que es treballaran en aquest curs són els següents:

Què són l’anorèxia i la bulímia nervioses?

Com es manifesten?

Perquè la meva filla pateix aquest trastorn?

Com puc ajudar-la?

Com és el tractament que rebrà?

Quan un TCA entra a casa, és freqüent que ens sentim desorientats i espantats, no entenguem què li passa al nostre fill o filla ni per què li passa, i no sapiguem què fer ni quins passos donar per poder ajudar-lo/a. Si us trobeu en aquesta situació, el curs per famílies us pot ajudar a sortir endavant. Podeu rebre més informació trucant al 93 454 92 75 o enviant un e-mail a acab@acab.org.

under: General

PAUTES PER A FAMILIARS DE PERSONES QUE PATEIXEN UN TRASTORN DE LA CONDUCTA ALIMENTÀRIA

Posted by: acab | 26 juliol 2012 Comentaris tancats a PAUTES PER A FAMILIARS DE PERSONES QUE PATEIXEN UN TRASTORN DE LA CONDUCTA ALIMENTÀRIA |

El paper de la família és important al llarg del tractament en trastorns alimentaris. El nivell d’implicació i col·laboració dependrà de l’edat del pacient, i serà diferent en cada fase del tractament.
En pacients joves es demanarà a la família una participació molt  activa, no només encaminada a l’abordatge del trastorn alimentari, sinó al procés evolutiu en el qual es troba (fomentar l’autonomia, desenvolupar confiança per afrontar canvis). Mentre que en pacients  majors, el seu paper anirà encaminat a orientar-los, a viure independents.
La intervenció familiar en fases primerenques pot ser un instrument d’avaluació privilegiada i un motor de canvi important.

Algunes idees prèvies
– En el tractament dels TCA, no hi ha receptes màgiques, ni pautes
miraculoses per a la família. Cadascuna d’elles és diferent i el que serveix a una, no necessàriament  ha servir a totes.
-La família pot fer coses que ajudin al seu familiar amb TCA,però no ho pot fer tot. És necessari un tractament adequat, la motivació del pacient, etc.

-El paper de la família no hauria de ser guarir al seu familiar, sinó
ajudar-li en el procés terapèutic.
– La família pot fer les coses bé i que la persona afectada no
evolucioni com volem.

-La seva evolució no només depèn de la família, encara que ajuda al procés.

Pautes generals

–      L’actitud serena inspira tranquil·litat. Quan apareix el trastorn solen sorgir nervis i un cert desconcert, fins que no s’inicia un tractament l’ansietat s’apodera amb facilitat de la família. Si es manté en el temps,  fins i tot una vegada iniciat el trastorn, aquesta ansietat provoca lentitud en els avanços o recaigudes.
Per això és necessari deixar pas a la conducta serena i calmada, doncs ens va a permetre adoptar actituds assenyades, pensar abans  d’actuar, no fer-ho per impulsos.

–      La fermesa en les decisions, frena els comportaments  inadequats. Mantenir -se ferms respecte a una decisió presa, sobretot si aquesta decisió està ben pensada prèviament, i considerem que va en benefici del pacient l’ajudarà  a estabilitzar-se.
– El pacient per ser inestable i haver perdut la noció de les quantitats raonables dels menjars, i per tenir molts  temors, tendeix a descontrolar-se amb els menjars (menjar més del compte) o a assumir conductes restrictives (dieta estricta). Per això, requereix límits clars i ferms. L’objectiu és impedir la dramatització, la sensació de malestar sense haver-hi un motiu real, i el fomentar una actitud de victimisme.
Actuar amb fermesa no suposa imposar-se agressivament, sinó persuadir al pacient perquè compleixi un deure, i per a això convé recolzar-se en la seguretat i serenitat del que es diu.

–      La constància l’ajuda a estabilitzar-se. Si les nostres actuacions no són constants. És a dir, si som ferms només si ens trobem bé, o li permetem coses si ens amenacen o fan xantatge. Llavors les nostres pautes no serviran. Per tant, el seguir una mateixa pauta tots els dies, estar tranquils però en guàrdia, permetrà un major ordre i estabilitat en la persona afectada.

–      Amb paciència i pas a pas s’aconsegueixen grans assoliments. És la paraula més repetida pels familiars en els grups de suport. Això suposa resistència, no deixar-se portar per la  provocació dels empipaments, retrets i agressivitat del malalt. També suposa esperar per aconseguir la meta. El camí és llarg i ple d’obstacles, però sabem on ens porta. Les expectatives d’una ràpida solució i el lliurament apassionat que genera un gran desgast, frustració i impaciència en poc temps, no són recomanables.

–      L’actuació coordinada de la família evita la confusió i la manipulació. En ocasions la família no es recolza i recolza en les seves
actuacions, en aquest cas la persona afectada aprofitarà per posar-se del costat del més fràgil, per aconseguir alguna cosa que creu que alleujarà el seu malestar (evitar un menjar, encobrir un vòmit,
estudiar a tota hora). Això fa empitjorar al pacient i genera més conflicte entre la família. La família coordinada evita actuacions dispars i contradictòries. Adopten la mateixa actitud, la més assenyada, de
la qual es beneficia el pacient i li dóna seguretat. Això no significa que la família estigui sempre d’acord amb  l’altre membre, sinó que han de recolzar-se davant de la persona afectada, i quan no estigui, poden mostrar les seves diferències, amb l’objectiu de millorar l’actuació.

–      Família i equip terapèutic han d’actuar junts. En ocasions, per l’escassa consciència de malaltia el pacient sol intentar no anar al metge o a les institucions terapèutiques, de manera que pot anar desqualificant a un o a un altre, fins a lliurar-se del tractament. La família ha de seguir les indicacions dels professionals i si hi ha alguna cosa que li disgusti ha de comunicar-ho amb els responsables del tractament.

–      Estimular les conductes positives i inhibir les negatives. Quan es para esment a una determinada conducta, aquesta es magnifica, i quan s’ignora, tendeix a l’extinció. Si prestem més atenció als comportaments positius del
pacient que als seus aclaparaments i obsessions irracionals, segurament li ajudem a incrementar els seus encerts i a controlar o eliminar conductes inadequades.

– Minimitzar els problemes no ajuda a millorar. Cada símptoma del pacient ha de ser degudament controlat i seguit. No podem creure que perquè el pacient vomita tot el que menja, no passa gens, ja millorarà, a causa del risc físic de  pèrdua de potassi i substàncies essencials per viure. Als símptomes cal donar-los la importància que tenen.

– Negar la malaltia per part d’algun familiar impedeix l’actuació. En algunes ocasions algun membre de la família no es creu la malaltia, per desconeixement o per la creença que són  ximpleries de l’edat i ja se li passarà, o li falta mà dura. Els Trastorns Alimentaris són malalties serioses que necessiten un adequat tractament i un gran suport de la família.

–      Assistir a un grup de suport (amb professionals), a grups d’autoajuda (sense professionals), o alguna cita amb el metge o un altre professional que s’ocupa del tractament, ajudarà a conèixer millor el problema i adquirir una major consciència, per poder ajudar.

Manuel Antolín Gutiérrez, psicòleg i terapeuta familiar.

under: General

Entrades antigues »

Categories

Forma part de:
És un projecte de:
xarxanet.org - Entitats i voluntaris per un món millor